Arxiu per 31 de març de 2010

A cop de decret el tripartit aprima la democràcia

31 de març de 2010

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

decretcorpo

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.

Quan les presses aprimen la democràcia

26 de març de 2010

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

tripartit-express

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.

El lideratge de les petites coses

17 de març de 2010

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)

El President Montilla té un problema amb la llibertat de premsa

17 de març de 2010

Després de l’entrevista de dilluns passat que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, s’han aixecat veus, al meu entendre perilloses, en contra el to, l’actitud i la manera de fer de la periodista.

Joan Ferran, que malda per arrencar la “crosta nacionalista(?)” de TV3, Josep M. Balcells, Carme Figueras, Antonio Franco, etc., han tret l’artilleria verbal per criticar la periodista i defensar, defensar?, al President. Un president que té un clar problema amb la llibertat de premsa.

llibertat d'expressió

No és la primera vegada que passa una cosa així. Com a candidat, el senyor Montilla va deixar plantat Xavier Sala Martín durant una entrevista per La Vanguardia, això sí, després de dir-li de tot i abans d’ordenar que res de l’incident sortit publicat. Durant els governs tripartits hem pogut conèixer l’existència de 2 informes sobre mitjans de comunicació i sobre periodistes, qualificant-los de bons i dolents. S’haurien pogut atrevir a dir afectes i desafectes, no?

El quart episodi, almenys que coneguem, és aquesta entrevista. Crec molt injust que des del PSC es sotmeti a la directora de TVC, una reconeguda professional, a aquesta pressió. Si volem uns mitjans públics de qualitat no podem permetre un linxament per part del govern cada vegada que els son incòmodes. Per això ho hem denunciat públicament.

És sorprenent que això passi al segle XXI, però acabaré aquest post recordant què és la llibertat de premsa: és la llibertat o la immunitat dels mitjans de comunicació per a publicar o disseminar informació, ja sigui mitjançant la impressió o emissió o publicació electrònica, sense cap tipus de control governamental o censura. La llibertat de premsa és indispensable per als drets individuals, una societat lliure i el govern democràtic.

I a la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix que estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres. Que tinguem sort.

El desastre no és la neu, és l’actitud del govern tripartit

11 de març de 2010

Article publicat al diari ABC el dia 10 de març de 2010

Perdonin que comenci per algunes obvietats. Primera, sempre que hi ha un comportament meteorològic extraordinari ve en mal moment perquè no estem prou preparats per fer-li front. Si ho estiguéssim ja no seria un fet extraordinari, seria habitual. Segona, que plogui, nevi o faci sol no és culpa dels polítics ni dels meteoròlegs. Tampoc ho és que no plogui quan fa falta. Tercera, quan les previsions et diuen que hauràs de fer front a un fet extraordinari la teva obsessió ha de ser tenir sota control tot el que fas habitualment, per no haver-te’n de preocupar i dedicar-te plenament a gestionar els imprevistos. Quarta, si hi ha un pla de com actuar en una situació extraordinària, fes-li cas.

neu cuminal

Si totes les previsions ens avisaven que hi hauria un temps complicat, argument que fins i tot algú des del govern ha fet servir per retreure a la gent que igualment anés dilluns a treballar, no és normal que la persona  que el pla Neu Cat (manual de procediment en situacions extraordinàries causades per la neu) defineix com a màxim responsable de la coordinació de l’acció de l’administració, el Conseller d’Interior, marxi de viatge a Mallorca.

Si tot el cap de setmana s’adverteix a la població que el dilluns hi pot haver problemes de circulació a causa del mal temps, no és normal que la persona que dirigeix una part de l’operatiu quedi atrapada enmig del caos de circulació, com la resta de ciutadans que van a treballar a l’hora habitual, i no pugui ni dirigir el que cal fer ni ser present als mitjans de comunicació de masses per donar informació clara i transmetre tranquil·litat.

No pot ser que no es parli amb els Ajuntaments que van haver d’atendre per sorpresa centenars de persones que necessitaven menjar i un lloc per dormir i, l’endemà, una alternativa de transport per tornar a casa seva. Perquè quan tot això passa el problema no és només la neu, és l’actitud del govern.

En contraposició a aquesta manera de fer les coses ha destacat l’actitud de l’Artur Mas. No és fàcil el seu paper. Perquè l’oposició ha de fer la seva funció i, en aquest cas, hi ha motius suficients per carregar fort davant de tanta incompetència. Però Mas té clar que l’última cosa que la gent espera de la política és que ara els polítics es llencin els plats pel cap. Ha dit que és evident que moltes coses no han funcionat bé i que caldrà resoldre-les perquè no tornin a passat, però que ningú busqui els de CiU organitzant un pim pam pum mentre la gent ho passa malament.

Aquesta reacció positiva d’Artur Mas em permet acabar de la mateixa manera que he començat, amb una obvietat: no tots els polítics son igual.

Sobre el Ple del Parlament

5 de març de 2010

post parlament

El Parlament no mereix això

La setmana passada vam celebrar al Parlament de Catalunya un ple sobre la crisi. Va ser un ple llarg del qual els de CiU no en vam sortir contents. Pel que fa al contingut, només us recordo les propostes d’Artur Mas i us recomano la primera i la segona part de les impressions d’en Jordi Baiget perquè jo vull parlar d’una altra cosa.

Després de les més de 10 hores de debat de dimecres i de 6 o 7 d’aquell dia, el dijous a la tarda vaig anotar algunes coses a la llibreta. A raig, amb la intenció de reflexionar-hi més endavant. N’agafo algunes (respecto la literalitat del que vaig escriure) i m’hi poso:

L’acord per l’acord

Segur que falto a la literalitat del que es digué, podeu contrastar-ho amb la transcripció del ple, però tots els grups del tripartit deien que calia un acord. La premsa ens preguntava, insistentment, si hi hauria acord. Dic insistentment perquè aquests plens tan llargs donen moltes estones per trobar-te amb la premsa als passos perduts, a la cafeteria, etc. “d’acord en què?” o “d’acord per fer què?” els responia jo. Però això no semblava importar, algú va decidir que calia arribar a un acord. La premsa havia decidit que el titular de l’endemà seria “acord” o “no acord” però, en canvi, sembla que no pesava gaire en què consistia allò en que ens havíem de posar d’acord.

Pressa per les compareixences / no compareixences

Durant aquell ple en que el tripartit ens deia que ens havíem de posar d’acord però no ens deia sobre què, vam haver de celebrar de pressa i corrents una comissió de cultura per decidir les compareixences que calia demanar pel debat de la llei del cinema. Ho vam haver de fer enmig d’un ple per complir amb el calendari d’urgència que se li ha donat a la llei del cinema, perquè tothom sap que la llei del cinema és un tema urgent i que tothom demana i que no respon a cap interès electoralista de cap partit.

No es van aprovar totes les propostes. Des de CiU les vam avalar totes. Creiem que és un sector prou ample i la llei ha generat prou controvèrsia com per escoltar tothom que ens ha demanat poder comparèixer. Estem parlant de 5 o 6 entitats més, què podia allargar-se, un dia? No em va semblar elegant que el Parlament no donés l’oportunitat de parlar a tothom. Avui, alguns diputats ens hem reunit –fora de la comissió- amb la gent que va ser desestimada. La reunió ha anat molt bé.

El to de Montilla

Ja ho vaig dir a través d’un twitt, però no em fa res repetir-ho: El president Montilla no està a l’alçada de la figura institucional que representa. No ho està quan porta escrita una resposta a una pregunta que encara no se li ha fet. I sovint respon coses que no se li pregunten. I tampoc ho està quan improvisa. Perquè té un to agressiu, un punt irrespectuós amb el que interpel·la. Ell sabrà si li suma o li resta començar cada resposta o intervenció dient que els any de CiU al govern eren pitjors, però el càrrec l’obliga a ser exigent amb ell mateix. Ell ha de donar nivell al debat. I si vol criticar que ho faci, però també que expliqui perquè fa les coses, o perquè no les fa. Que no ens descrigui com estem, que defineixi cap on creu que hem d’anar. Fer això no és voluntari, el seu càrrec li exigeix.

Mala imatge del Parlament de Catalunya

Ja m’allargo massa, ho deixo aquí. Acabo amb aquesta afirmació, que va ser dita per un diputat d’Iniciativa. Potser falto a la literalitat però més o menys feia així, dirigint-se a CiU perquè no retiràvem una proposta. “i llavors els estranya la mala imatge d’aquest Parlament”.

No estic gens d’acord amb que el Parlament tingui mala imatge. Crec sincerament que la política ha de canviar, també crec que tots hem de mirar de ser part de la solució i no del problema. Crec que el principal responsable de la desafecció política a Catalunya és “aquest artefacte inestable anomenat tripartit” (Maragall dixit). I crec molt injust voler projectar la baixa popularitat del govern a la institució del Parlament de Catalunya. Perquè la solució a la mala política vindrà, principalment, de la política.

De tota manera, segur que defensar l’acord per l’acord sense posar atenció en el contingut del que s’aprova, en aquest cas una reunió, l’acord va consistir en una nova reunió!; presentar 21 lleis en tràmit d’urgència quan queden 8 mesos de legislatura, agost inclòs; o no respondre a l’exigència que els càrrecs institucionals requereixen no ens ajuda.

Diuen que de tot se n’ha de treure algun aprenentatge. Que serveixi aquest ple perquè tot això no torni a passar.

L’atracció des de la nostàlgia

5 de març de 2010

Aquest 2010 es compleixen 10 anys des que, després d’uns anys de vida a París, vaig decidir fixar la meva residència a Catalunya. Doncs dir, per tant, que sóc un català de 10 anys d’edat. Com altres tants que han vingut històricament a construir-se un futur en aquest país.

Quan parlem de la immigració a Catalunya, la major part de les vegades ens centrem en el fenomen d’acollida a treballadors, mà d’obra i ciutadans necessitats que vénen a la recerca d’una vida millor. Però Catalunya, històricament també ha estat un gran agent tractor de mà d’obra qualificada, classe mitjana, treballadors quialificats i el que podríem anomenar “immigració de coll blanc”. (més…)