Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 27 d’octubre de 2010)

Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

“El meu compromís personal és que el pròxim govern serà el govern de la millor gent d’aquest país, de la gent més preparada, més entusiasta, més sòlida, que tingui realment alguna cosa a aportar”. (Artur Mas)

Situar al capdavant els més capacitats per obtenir els millors resultats possibles és el que sembla més lògic en qualsevol empresa, organització o equip esportiu. No obstant, és encara un repte pendent de la majoria de les nostres institucions i un element necessari per a la regeneració de la política.

(més…)