Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 27 d’octubre de 2010)

Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

El passat 13 de setembre vaig participar en l’acte organitzat per l’Associació Ciutadana Barcelona 2020 que portava per títol “De la reconstrucció nacional al dret a decidir” que es va celebrar al Col·legi d’advocats de Barcelona.

Em temo que si m’espero a tenir una estona per corregir-ne l’estil i fer-ne un text més literari aquest post no veurà mai la llum, fet que seria molt injust per la gent que hi ha participat. A tots ells, moltes gràcies. I a seguir treballant!

La transició catalana

Començaré fent una cosa que no es pot fer: dir que intentaré ser breu. Ja que si no ho aconsegueixes, o si a algú se li fa massa llarg, quedes malament per una cosa que et pots estalviar de dir.

Però necessito explicar-me:

(més…)

(Article publicat a l’Actualitat del Baix Montseny el 10 de setembre de 2010)

Mentre els celonins i celonines anem descobrint que Sant Celoni és una mica més gran del que ens pensem, demostrem que som un gran poble. No té a veure amb la mida, sinó amb l’esperit. Aquesta darrera Festa Major n’ha estat un altre clar exemple.

Quan, des de l’equip de govern, vam presentar la programació d’enguany vam reconèixer que assumíem un risc important. La nostra Festa Major és un model d’èxit, que funciona i, tot i que la teoria diu que els canvis s’han de fer quan ets a dalt i no quan comences a baixar, fa mandra assumir el risc d’equivocar-se quan no en tens necessitat. En aquest cas s’ha fet, i ha funcionat. La resposta dels celonins i celonines al repte d’innovar i canviar algunes coses ha estat l’entusiasme, l’obertura de mires, la participació i la il•lusió. Enhorabona i gràcies.

Enhorabona perquè amb aquesta actitud hi tenim molt de guanyat. Pel que calgui. I gràcies a tothom que ho ha fet possible: els treballadors de l’Ajuntament, les entitats i voluntaris i la gent, que hi ha participat en massa. Tots imprescindibles, tots excel•lents.

Ara vindrà el moment de fer la valoració de tot plegat. Perquè a banda de l’èxit, a ningú que tingui ulls a la cara se li escapa que ha fet falta un sobreesforç per assolir els reptes plantejats. Ni que hi ha diferents maneres de veure les coses. Però l’objectiu d’aquestes ratlles és donar un agraïment sincer i emocionat per l’entrega, la passió i per la generositat.

Son un orgull pel poble els actes multitudinaris. Els Senys. Els negres. I que hi hagi per tot arreu petits, joves i grans, garantia per crear afició.

(Article publicat el 24 d’agost al diari ABC)

El soci majoritari del tripartit, el PSC, ha tornat de vacances amb una nova precampanya que demostra, rotundament, el lideratge estratègic de CiU. De fet, els socialistes no presenten una campanya sinó una contracampanya. Arran d’aquest fet hi ha diversos temes que val la pena comentar, com poden ser l’actitud del president Montilla respecte la convocatòria d’eleccions, l’intent d’amagar el tripartit i les sigles del PSC, el contingut enganyós de la campanya i la veritable realitat de l’acció de govern, o la victòria conceptual de la campanya que CiU va llançar el gener.

Al President li agrada fer-se pregar. L’època d’especulacions respecte la data electoral fa temps que ha acabat, ja no té sentit i sembla que Montilla encara no se n’ha adonat. Les eleccions seran el darrer trimestre del 2010, entesos. L’interès de la primera meitat de l’any era per un possible avançament electoral, ara que no es produirà aquest fer-se pregar per dir la data, mentre el seu partit va llançant campanyes, només pot respondre a la necessitat de Montilla de fer notar que això ho decidirà ell, després que tot, absolutament tota la resta li han decidit des de Madrid.

S’avergonyeixen de ser el tripartit i el PSC i volen amagar-ho. Conceptualment les comparatives de la campanya són un error. Comparar CiU amb Montilla no és el més precís a l’hora de comparar accions de govern. El que dicta el sentit comú és comparar CiU amb PSC o Tripartit, partits versus partits. Sobretot si l’any que s’agafa de referència és el 2003, on Montilla era Ministre del PSOE i no membre del govern de la Generalitat. Si no els convé que surti el nom del seu partit, i per això descarten el partit versus partit, tenen l’opció de comparar candidat versus candidat, però és evident que en aquest apartat tampoc en surten airosos.

A banda de falsejar les dates, ja he dit que el 2003 qui signa la campanya no era el “president” Montilla sinó ministre del PSOE també és enganyosa la informació que es dóna. Per exemple, insistir en el bon finançament de la Generalitat de Catalunya. Al costat del número de Mossos nous hi trobo a faltar la gestió de la conselleria d’Interior. I al costat dels nous mestres, el nivell dels nostres estudiants. Al costat del finançament m’agradaria saber l’endeutament de la Generalitat i el nombre d’aturats, la reducció dels sous i les pensions, les ajudes a les vídues, l’augment dels informes inútils, dels càrrecs de confiança, etc.

(més…)

(Article publicat el 5 d’agost al diari ABC)

Són històricament coneguts els complexes del Partit dels socialistes de Catalunya a l’hora de fer servir les seves sigles. Com que saben que la dependència de partits espanyols a Catalunya és un mal negoci electoral han intentat, constantment, amagar les sigles del PSOE que segueixen les del PSC.

Tot i que l’historial de falles al país del socialisme català és inacabable qui més llum ha posat, recentment, sobre aquest tema ha estat el conseller d’economia i finances de la Generalitat, el senyor Antoni Castells.  Ho ha dit ben clar “quan s’ha d’escollir entre la defensa dels interessos de Catalunya i els del PSOE, el PSC sempre escull el PSOE”. Més clar, l’aigua. Dit aquesta setmana pel número 2 de la passada llista electoral del senyor Montilla.

Per dissimular aquest fet, el PSC ha anat signant campanyes, eslògans, congressos, etc., amb la marca “socialistes”, que fa de progre i t’estalvia la cosa territorial. Però el socialisme s’està ensorrant a Europa. La manca de projecte és absoluta i el concepte és perdedor de totes, totes.

Cal amagar que són el PSOE, socialistes és perdedor. No passa res, ho han arreglat ràpid: sociates!. Aquesta és la seva nova proposta. Han decidit obviar que és un concepte absolutament negatiu adduint que és de la manera que molta gent els coneix i l’han assumit com a propi. Genial. En un dels pitjors moments que viu la política des de la recuperació democràtica un partit decideix prescindir de la ideologia i dels valors i optar per un nom que fa modern i que, tot i que és despectiu, és com els coneix la gent. És com si una organització de persones negres decidís dir-se “negrates” o una associació de sud-americans decidís dir-se “sudaques”. S’ha treballat molt, i molt caldrà seguir treballant perquè el llenguatge ofensiu deixi de considerar-se normalitzat entre la nostra societat. Més enllà del màrqueting electoral, que no és el que vull valorar en aquest article, em sembla un error polític. Perquè la política necessita repensar-se, i apropar-se a la gent; fer-se més senzilla i modernitzar-se. Però sempre mirant de contribuir a fer una societat millor. Assumir un concepte del llenguatge despectiu com a propi, com a tret distintiu, no va en aquesta línia.

Ajudar a construir una societat millor vol dir, entre d’altres coses, intentar que els mots “negrata”, “sudaca”, “drogata” o “marica” no formin part del llenguatge assumit per tots com a normal. I la política ho ha de fer. Però deu ser complicat tenir credibilitat si ho intentes fer identificant-te com a  “sociata”.

(Article publicat a l’ABC el 14 de juliol de 2010)

El mundial de Sud-àfrica ha acabat amb la victòria d’una de les seleccions que, sens dubte,  ha fet millor futbol. Va bé, cada quatre anys, tenir l’oportunitat de calibrar com va el món del futbol, poder mesurar l’èxit dels models.

Crec que en aquest mundial un model ha fracassat i un altre ha tingut èxit. Ha fracassat el model anglès i ha triomfat el model català. Dic català i no espanyol perquè el Madrid forma part del model anglès. M’explico.

La lliga anglesa és una de les millors lligues del món. On més estrelles hi ha. On hi ha més espectacle. On es mouen més diners. Els clubs anglesos són competitius a nivell internacional, per la potència de la seva competició i per la gran quantitat d’estrelles que tenen a les seves files, gairebé cap anglesa. Segurament per això la selecció anglesa ha fracassat. Té bons clubs. Una gran lliga. Però al mundial no ha tingut estil, ni equip, ni projecte. Uns clubs d’èxit no han pogut definir un model de país.

La selecció espanyola ha begut del planter del Futbol Club Barcelona. El millor equip del món que es caracteritza per estar composat majoritàriament per gent del planter, amb valors i estil de joc molt ben definits, ha portat la selecció espanyola al triomf. Un triomf que és l’èxit del futbol català. Curiosament, els anglesos que tenen selecció no han ofert cap model propi de país a Sud-Àfrica. En canvi, el model Barça ha triomfat al mundial sense tenir model de país. Uns hi troben a faltar jugadors del Madrid i més sentiment espanyol. Altres voldríem veure la selecció catalana. El que és evident és que aquest mundial és un èxit pel futbol català.

No són aquestes planes el lloc on defensar les seleccions catalanes. Ni opinar sobre l’actitud dels jugadors catalans. No cal ni un bri de polèmica. El que està clar és que el que ha portat a Espanya a guanyar un mundial ha estat l’èxit del futbol català. Uns valors diferenciats, una manera de fer determinada –molt diferent al que Espanya havia ofert fins ara-, una mentalitat nova i un estil propi. I els jugadors parlant entre ells en català i fent la volta a l’estadi amb la senyera al coll. Tot el que en termes polítics es carrega la sentència del Tribunal Constitucional. Capello va voler que els anglesos juguessin com els italians i va perdre. Del Bosque va demostrar la seva intel·ligència: “Pedro, juga com ho fas al Barça”. A vegades al futbol hi ha més visió estratègica que a les estructures de l’estat. Ara amb el “Barça més que un club” ja no en tenim prou.

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

(Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral·lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen.  Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem  d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il·lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.

No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.