Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat a l’ABC el 14 de juliol de 2010)

El mundial de Sud-àfrica ha acabat amb la victòria d’una de les seleccions que, sens dubte,  ha fet millor futbol. Va bé, cada quatre anys, tenir l’oportunitat de calibrar com va el món del futbol, poder mesurar l’èxit dels models.

Crec que en aquest mundial un model ha fracassat i un altre ha tingut èxit. Ha fracassat el model anglès i ha triomfat el model català. Dic català i no espanyol perquè el Madrid forma part del model anglès. M’explico.

La lliga anglesa és una de les millors lligues del món. On més estrelles hi ha. On hi ha més espectacle. On es mouen més diners. Els clubs anglesos són competitius a nivell internacional, per la potència de la seva competició i per la gran quantitat d’estrelles que tenen a les seves files, gairebé cap anglesa. Segurament per això la selecció anglesa ha fracassat. Té bons clubs. Una gran lliga. Però al mundial no ha tingut estil, ni equip, ni projecte. Uns clubs d’èxit no han pogut definir un model de país.

La selecció espanyola ha begut del planter del Futbol Club Barcelona. El millor equip del món que es caracteritza per estar composat majoritàriament per gent del planter, amb valors i estil de joc molt ben definits, ha portat la selecció espanyola al triomf. Un triomf que és l’èxit del futbol català. Curiosament, els anglesos que tenen selecció no han ofert cap model propi de país a Sud-Àfrica. En canvi, el model Barça ha triomfat al mundial sense tenir model de país. Uns hi troben a faltar jugadors del Madrid i més sentiment espanyol. Altres voldríem veure la selecció catalana. El que és evident és que aquest mundial és un èxit pel futbol català.

No són aquestes planes el lloc on defensar les seleccions catalanes. Ni opinar sobre l’actitud dels jugadors catalans. No cal ni un bri de polèmica. El que està clar és que el que ha portat a Espanya a guanyar un mundial ha estat l’èxit del futbol català. Uns valors diferenciats, una manera de fer determinada –molt diferent al que Espanya havia ofert fins ara-, una mentalitat nova i un estil propi. I els jugadors parlant entre ells en català i fent la volta a l’estadi amb la senyera al coll. Tot el que en termes polítics es carrega la sentència del Tribunal Constitucional. Capello va voler que els anglesos juguessin com els italians i va perdre. Del Bosque va demostrar la seva intel·ligència: “Pedro, juga com ho fas al Barça”. A vegades al futbol hi ha més visió estratègica que a les estructures de l’estat. Ara amb el “Barça més que un club” ja no en tenim prou.

Reconec que al minut 85 de la final del mundial de clubs, tal i com pensava que era impossible tenir dos finals de lliga a Tenerife, veia molt difícil tenir dos “minut 93″ màgics el mateix any.

Per les moltes coses que em podia saber greu no guanyar, la principal era per en Josep Guardiola. La persona que ha portat el Barça a aquell punt en que no cal que guanyi per estar-ne orgullós. I coneixent el país i sobretot, coneixent els culers, això és una gesta.

En Guardiola és un referent d’una generació i de tot el país. En destaco els 3 aspectes que considero més importants:

No es reivindica com a catalanista. Simplement n’exerceix. (just do it!)

Sigui a Ucraïna, Espanya o Anglaterra diu alguna cosa així “primer respondré en català que és la llengua del meu país i als periodistes catalans no tinc per què parlar-los en una altra llengua. Tenim tot el temps del món, no tinc pressa, després els podré respondre gustosament en castellà, anglès o italià, com vostès prefereixin”. No s’altera, és humil. Ho té clar i té la preparació necessària per fer-ho així.

No parla de fer feina, la fa. I la fa molt bé.

Potser sí que primer l’augment de cabells blancs i, més tard, l’augment de l’alopècia delaten la dedicació i la pressió que suporta. Però ell no es compadeix mai. Ho va dir el primer dia “ho donarem tot” i així ha estat. Darrere un equip que és un engranatge gairebé perfecte hi ha molta dedicació. Estudiar els rivals, l’estratègia, la  tàctica, les jugades a pilota parada, les concentracions, la condició física, la combinació de tantes competicions, la gestió dels egos del vestidor, la premsa (!) d’aquí i d’allà i l’entorn del club -que coneix  a la perfecció, les reaccions de després del partit, d’ell i dels jugadors, només són algunes de les coses que cal controlar perquè això funcioni. Guardiola no improvisa res. La millor mostra, els 7 minuts abans de sortir al camp per jugar la final de la Champions.

No parla de valors, els transmet

És jove, modern i cosmopolita. I lluny de l’acomplexament que tant sovint es predica a casa nostra, és amic de l’ordre, l’autoritat, l’esforç, la puntualitat, el respecte, l’educació. Perfecte.

Guardiola és referent d’una generació i d’un país. D’una generació per tot el que acabo de dir. Però també ho ha de ser pel país. Sobretot pels que el veien un nen quan TV3 ens el va ensenyar com a recull-pilotes del Camp Nou al partidàs contra la Juve l’any 86 i l’han vist créixer com a jugador. En Pep ja és un home i ha fet del Barça el millor club del món. Sense les pors i les renúncies de la generació que el va precedir. Demostrant que els temps estan canviant. Que l’actitud que cal és una altra. I que no hem de renunciar a res.