Bloc d'en Jordi Cuminal

.

Avui hem debatut una moció de Ciutadans sobre la llei del cinema que proposava modificar l’avantprojecte de llei (que ja és projecte) per tal que no inclogui ni quotes ni sancions. La moció ha tingut només el suport de PP i Ciutadans.

Transcric la intervenció que he fet per definir la justificació de vot de CiU.

Estem fent just el que el vam quedar que no havíem de fer: tractar la llei del cinema només per la vessant de la llengua. I no ho dic perquè en aquest moment estem discutint una moció de Ciutadans. No és d’avui. Això ja fa dies que dura.

Permetin-me que els digui que és una autèntica llàstima que en un moment en que el cinema necessita una llei, el que s’ofereixi des del govern sigui una llei de propaganda.

Dins el món del cinema, el cinema de propaganda és dels pitjors gèneres que hi ha. Pel que fa a les lleis, també, perquè les lleis i la política han de ser pensades i fetes per aportar solucions, no per marcar perfil d’un partit dins un govern que fa aigües i agonitza.

Les darreres setmanes els de CiU hem estat interpel·lats públicament per dirigents d’Esquerra. El Conseller de Cultura, sr. Tresserras; secretari de comunicació, Ignasi Llorente; El portaveu a Madrid, Joan Ridao; secretari general, Joan Puigcercós; portaveu parlamentària, Anna Simó. Interpel·lats i acusats d’algunes coses ben injustes. Coses que no vénen al cas. (més…)

De les pel·lícules de pòquer diuen que aquesta, rodada l’any 1994 i protagonitzada per Mel Gibson i Jodie Foster, és de les millors. No vull abusar de l’argument durant massa part de l’article, però és que resulta que són tres. I que els tres junts fan un estrany equip que els permet arribar on mai haurien aconseguit arribar per separat. I bé, viquipèdia ho acaba més o menys així: “després de disparar-se entre ells, un fuig amb els diners. Després de descobrir-se algunes conspiracions i traïcionar-se i robar-se mútuament entre ells, un aconseguirà fugir amb la meitat”.

Cinema, pòquer i un equip de tres. Llei del cinema, “farol” i tripartit. Em sembla que aquesta gent no va de debò. Igual que a la pel·lícula, estem arribant a l’ última mà d’una partida protagonitzada per un estrany equip de tres que si no anessin junts no hi haurien arribat però que tenen interessos oposats. I només els queda “anar de farol”. Mentre Esquerra no para de fer propaganda per una llei que ni tan sols ha aprovat el govern, el PSC ja diu que estan disposats a modular posicions durant el tràmit parlamentari.

És una evidència que cal cuidar més la presència del català al cinema i garantir a la gent la possibilitat real d’escollir. Des de CiU ja ho vam provar l’any 1998 i no varem tenir massa èxit, en gran mesura perquè qui més s’hi va oposar van ser els socialistes. Potser en 11 anys les coses han canviat molt, tant de bo!, benvinguts a les nostres posicions, però fins que el Govern no hagi aprovat el Projecte de Llei i els grups que donen suport al Govern es comprometin a no modificar el que el govern ha aprovat, no tindrem cap mostra creïble que el tripartit vagi de debò en aquest tema.

La llei del cinema és una llei de país, el tripartit ha de donar mostres que no es tracta d’un moviment electoralista i prou. L’últim ple de l’any el Conseller Treserras deia “confio que aquesta llei serà aprovada per la majoria de la cambra”. Anem a pams Conseller. El primer pas és que l’aprovi la majoria del Govern i que el Govern es comprometi a respectar el contingut de la llei durant el tràmit parlamentari. Que, tal com passa amb les vegueries, ens tenen massa acostumats a les traïcions per veure qui marxa corrents amb la meitat del que hi ha en joc.

Reconec que al minut 85 de la final del mundial de clubs, tal i com pensava que era impossible tenir dos finals de lliga a Tenerife, veia molt difícil tenir dos “minut 93″ màgics el mateix any.

Per les moltes coses que em podia saber greu no guanyar, la principal era per en Josep Guardiola. La persona que ha portat el Barça a aquell punt en que no cal que guanyi per estar-ne orgullós. I coneixent el país i sobretot, coneixent els culers, això és una gesta.

En Guardiola és un referent d’una generació i de tot el país. En destaco els 3 aspectes que considero més importants:

No es reivindica com a catalanista. Simplement n’exerceix. (just do it!)

Sigui a Ucraïna, Espanya o Anglaterra diu alguna cosa així “primer respondré en català que és la llengua del meu país i als periodistes catalans no tinc per què parlar-los en una altra llengua. Tenim tot el temps del món, no tinc pressa, després els podré respondre gustosament en castellà, anglès o italià, com vostès prefereixin”. No s’altera, és humil. Ho té clar i té la preparació necessària per fer-ho així.

No parla de fer feina, la fa. I la fa molt bé.

Potser sí que primer l’augment de cabells blancs i, més tard, l’augment de l’alopècia delaten la dedicació i la pressió que suporta. Però ell no es compadeix mai. Ho va dir el primer dia “ho donarem tot” i així ha estat. Darrere un equip que és un engranatge gairebé perfecte hi ha molta dedicació. Estudiar els rivals, l’estratègia, la  tàctica, les jugades a pilota parada, les concentracions, la condició física, la combinació de tantes competicions, la gestió dels egos del vestidor, la premsa (!) d’aquí i d’allà i l’entorn del club -que coneix  a la perfecció, les reaccions de després del partit, d’ell i dels jugadors, només són algunes de les coses que cal controlar perquè això funcioni. Guardiola no improvisa res. La millor mostra, els 7 minuts abans de sortir al camp per jugar la final de la Champions.

No parla de valors, els transmet

És jove, modern i cosmopolita. I lluny de l’acomplexament que tant sovint es predica a casa nostra, és amic de l’ordre, l’autoritat, l’esforç, la puntualitat, el respecte, l’educació. Perfecte.

Guardiola és referent d’una generació i d’un país. D’una generació per tot el que acabo de dir. Però també ho ha de ser pel país. Sobretot pels que el veien un nen quan TV3 ens el va ensenyar com a recull-pilotes del Camp Nou al partidàs contra la Juve l’any 86 i l’han vist créixer com a jugador. En Pep ja és un home i ha fet del Barça el millor club del món. Sense les pors i les renúncies de la generació que el va precedir. Demostrant que els temps estan canviant. Que l’actitud que cal és una altra. I que no hem de renunciar a res.