Bloc d'en Jordi Cuminal

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.

Després de l’entrevista de dilluns passat que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, s’han aixecat veus, al meu entendre perilloses, en contra el to, l’actitud i la manera de fer de la periodista.

Joan Ferran, que malda per arrencar la “crosta nacionalista(?)” de TV3, Josep M. Balcells, Carme Figueras, Antonio Franco, etc., han tret l’artilleria verbal per criticar la periodista i defensar, defensar?, al President. Un president que té un clar problema amb la llibertat de premsa.

No és la primera vegada que passa una cosa així. Com a candidat, el senyor Montilla va deixar plantat Xavier Sala Martín durant una entrevista per La Vanguardia, això sí, després de dir-li de tot i abans d’ordenar que res de l’incident sortit publicat. Durant els governs tripartits hem pogut conèixer l’existència de 2 informes sobre mitjans de comunicació i sobre periodistes, qualificant-los de bons i dolents. S’haurien pogut atrevir a dir afectes i desafectes, no?

El quart episodi, almenys que coneguem, és aquesta entrevista. Crec molt injust que des del PSC es sotmeti a la directora de TVC, una reconeguda professional, a aquesta pressió. Si volem uns mitjans públics de qualitat no podem permetre un linxament per part del govern cada vegada que els son incòmodes. Per això ho hem denunciat públicament.

És sorprenent que això passi al segle XXI, però acabaré aquest post recordant què és la llibertat de premsa: és la llibertat o la immunitat dels mitjans de comunicació per a publicar o disseminar informació, ja sigui mitjançant la impressió o emissió o publicació electrònica, sense cap tipus de control governamental o censura. La llibertat de premsa és indispensable per als drets individuals, una societat lliure i el govern democràtic.

I a la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix que estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres. Que tinguem sort.

Aquest 2010 es compleixen 10 anys des que, després d’uns anys de vida a París, vaig decidir fixar la meva residència a Catalunya. Doncs dir, per tant, que sóc un català de 10 anys d’edat. Com altres tants que han vingut històricament a construir-se un futur en aquest país.

Quan parlem de la immigració a Catalunya, la major part de les vegades ens centrem en el fenomen d’acollida a treballadors, mà d’obra i ciutadans necessitats que vénen a la recerca d’una vida millor. Però Catalunya, històricament també ha estat un gran agent tractor de mà d’obra qualificada, classe mitjana, treballadors quialificats i el que podríem anomenar “immigració de coll blanc”. (més…)

.

Avui hem debatut una moció de Ciutadans sobre la llei del cinema que proposava modificar l’avantprojecte de llei (que ja és projecte) per tal que no inclogui ni quotes ni sancions. La moció ha tingut només el suport de PP i Ciutadans.

Transcric la intervenció que he fet per definir la justificació de vot de CiU.

Estem fent just el que el vam quedar que no havíem de fer: tractar la llei del cinema només per la vessant de la llengua. I no ho dic perquè en aquest moment estem discutint una moció de Ciutadans. No és d’avui. Això ja fa dies que dura.

Permetin-me que els digui que és una autèntica llàstima que en un moment en que el cinema necessita una llei, el que s’ofereixi des del govern sigui una llei de propaganda.

Dins el món del cinema, el cinema de propaganda és dels pitjors gèneres que hi ha. Pel que fa a les lleis, també, perquè les lleis i la política han de ser pensades i fetes per aportar solucions, no per marcar perfil d’un partit dins un govern que fa aigües i agonitza.

Les darreres setmanes els de CiU hem estat interpel·lats públicament per dirigents d’Esquerra. El Conseller de Cultura, sr. Tresserras; secretari de comunicació, Ignasi Llorente; El portaveu a Madrid, Joan Ridao; secretari general, Joan Puigcercós; portaveu parlamentària, Anna Simó. Interpel·lats i acusats d’algunes coses ben injustes. Coses que no vénen al cas. (més…)

De les pel·lícules de pòquer diuen que aquesta, rodada l’any 1994 i protagonitzada per Mel Gibson i Jodie Foster, és de les millors. No vull abusar de l’argument durant massa part de l’article, però és que resulta que són tres. I que els tres junts fan un estrany equip que els permet arribar on mai haurien aconseguit arribar per separat. I bé, viquipèdia ho acaba més o menys així: “després de disparar-se entre ells, un fuig amb els diners. Després de descobrir-se algunes conspiracions i traïcionar-se i robar-se mútuament entre ells, un aconseguirà fugir amb la meitat”.

Cinema, pòquer i un equip de tres. Llei del cinema, “farol” i tripartit. Em sembla que aquesta gent no va de debò. Igual que a la pel·lícula, estem arribant a l’ última mà d’una partida protagonitzada per un estrany equip de tres que si no anessin junts no hi haurien arribat però que tenen interessos oposats. I només els queda “anar de farol”. Mentre Esquerra no para de fer propaganda per una llei que ni tan sols ha aprovat el govern, el PSC ja diu que estan disposats a modular posicions durant el tràmit parlamentari.

És una evidència que cal cuidar més la presència del català al cinema i garantir a la gent la possibilitat real d’escollir. Des de CiU ja ho vam provar l’any 1998 i no varem tenir massa èxit, en gran mesura perquè qui més s’hi va oposar van ser els socialistes. Potser en 11 anys les coses han canviat molt, tant de bo!, benvinguts a les nostres posicions, però fins que el Govern no hagi aprovat el Projecte de Llei i els grups que donen suport al Govern es comprometin a no modificar el que el govern ha aprovat, no tindrem cap mostra creïble que el tripartit vagi de debò en aquest tema.

La llei del cinema és una llei de país, el tripartit ha de donar mostres que no es tracta d’un moviment electoralista i prou. L’últim ple de l’any el Conseller Treserras deia “confio que aquesta llei serà aprovada per la majoria de la cambra”. Anem a pams Conseller. El primer pas és que l’aprovi la majoria del Govern i que el Govern es comprometi a respectar el contingut de la llei durant el tràmit parlamentari. Que, tal com passa amb les vegueries, ens tenen massa acostumats a les traïcions per veure qui marxa corrents amb la meitat del que hi ha en joc.