Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 27 d’octubre de 2010)

Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

(Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral·lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen.  Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem  d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il·lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.

No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

.

Avui hem debatut una moció de Ciutadans sobre la llei del cinema que proposava modificar l’avantprojecte de llei (que ja és projecte) per tal que no inclogui ni quotes ni sancions. La moció ha tingut només el suport de PP i Ciutadans.

Transcric la intervenció que he fet per definir la justificació de vot de CiU.

Estem fent just el que el vam quedar que no havíem de fer: tractar la llei del cinema només per la vessant de la llengua. I no ho dic perquè en aquest moment estem discutint una moció de Ciutadans. No és d’avui. Això ja fa dies que dura.

Permetin-me que els digui que és una autèntica llàstima que en un moment en que el cinema necessita una llei, el que s’ofereixi des del govern sigui una llei de propaganda.

Dins el món del cinema, el cinema de propaganda és dels pitjors gèneres que hi ha. Pel que fa a les lleis, també, perquè les lleis i la política han de ser pensades i fetes per aportar solucions, no per marcar perfil d’un partit dins un govern que fa aigües i agonitza.

Les darreres setmanes els de CiU hem estat interpel·lats públicament per dirigents d’Esquerra. El Conseller de Cultura, sr. Tresserras; secretari de comunicació, Ignasi Llorente; El portaveu a Madrid, Joan Ridao; secretari general, Joan Puigcercós; portaveu parlamentària, Anna Simó. Interpel·lats i acusats d’algunes coses ben injustes. Coses que no vénen al cas. (més…)

Enfilem Octubre i l’escenari econòmic continua essent desalentador. L’economia dibuixa un panorama fosc. El que frívolament s’havia descrit com un aterratge suau de l’economia, s’està convertint en una caiguda lliure sense fons. (més…)

Ahir vaig anar a la tertúlia radiofònica a Onda Cero. Sabia que parlaríem d’actualitat. Per això, just abans d’entrar vaig escriure al meu twitter “tinc ganes de tornar a parlar de política i no de segons què”.

La conductora del programa ho va enfocar molt bé: si calia o no modificar la llei veient la pressió social  que havia generat la no entrada de Fèlix Millet a la presó, el conflicte entre jutges i fiscals, la credibilitat i la confiança en les institucions. És a dir, podíem parlar de política.

Però un dels tertulians era el senyor Ferran, del PSC. No va fer cap referència a cap del temes plantejats, al cap de dos segons parlava de la Fundació Trias Fargas. Jo li vaig dir que considerava la seva actitud poc responsable i màxim exponent de la mediocritat que ha portat el nostre país a la decadència actual. Que des de la política hem d’oferir alguna cosa més a la societat.

El senyor Ferran va tenir el detall de reconèixer que els convenis entre fundacions són legals, però llavors em va parlar d’ètica i moral. I jo li vaig parlar de l’any 1997. L’any 97 jo tenia 20 anys i no estava en política. Ell sí. I aquell any estava a la porta de Can Brians acompanyant un dirigent del partit socialista a la presó per finançament il·legal del seu partit. Per tant, de segons què, lliçons, les justes.

No era una acusació personal. Però no ho va entendre. Ja que va reaccionar interrompent-me, i citant coses de fa molts anys enrere tot apujant el to. És una acusació a una manera de fer que no m’agrada i considero prima i injusta. L’altre dia, xerrant amb un destacat militant socialista de l’Hospitalet amb qui tinc una molt bona relació de fa anys, li deia que el senyor Ferran per mi representa la pitjor cara de la política: no li recordo cap proposta positiva. Sempre a la contra, sempre atacant, considerant que el que no pensa com ell ha de ser arrencat.

Reivindico que la justícia actuï i de pressa. Que els partits assumim que a qualsevol lloc hi pot haver algú que obri malament i que, en aquests casos, el que cal és prendre mesures. Però, sobretot, reivindico un esforç per ser responsables en la manera de fer, perquè la no política, que per mi representa el senyor Ferran, condueix la societat a l’abisme. I els que creiem que la política val la pena i que el país val la pena tenim dret a intentar fer-ho millor.

Fa 12 anys jo en tenia 20 i no estava en política, vostè fent política era a la porta d’una presó. Deixi demostrar a una nova generació, de tots els partits, que ara arriba, que hi ha projectes i il·lusió per fer les coses millors.