Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

“El meu compromís personal és que el pròxim govern serà el govern de la millor gent d’aquest país, de la gent més preparada, més entusiasta, més sòlida, que tingui realment alguna cosa a aportar”. (Artur Mas)

Situar al capdavant els més capacitats per obtenir els millors resultats possibles és el que sembla més lògic en qualsevol empresa, organització o equip esportiu. No obstant, és encara un repte pendent de la majoria de les nostres institucions i un element necessari per a la regeneració de la política.

(més…)

A voltes amb la realitat d’aquests dies en què passo poc temps a Barcelona per motius professionals he estat pensant i fixant-me una mica més detingudament en el que realment transcendeix de l’actualitat política i social del dia a dia de Catalunya fora d’ella.
Les conclusions són senzilles: tinc la sensació que el debat polític, encès i intens, quan un ho viu des de dins, fora no té la menor transcendència. Estem en temps electorals i la intensitat és frenètica en la política catalana. Els discursos, l’actualitat, les propostes i els debats. De tot això … res transcendeix. I no ho oblidem, la política és, o hauria de ser, un reflexe de la societat.
(més…)

El passat 13 de setembre vaig participar en l’acte organitzat per l’Associació Ciutadana Barcelona 2020 que portava per títol “De la reconstrucció nacional al dret a decidir” que es va celebrar al Col·legi d’advocats de Barcelona.

Em temo que si m’espero a tenir una estona per corregir-ne l’estil i fer-ne un text més literari aquest post no veurà mai la llum, fet que seria molt injust per la gent que hi ha participat. A tots ells, moltes gràcies. I a seguir treballant!

La transició catalana

Començaré fent una cosa que no es pot fer: dir que intentaré ser breu. Ja que si no ho aconsegueixes, o si a algú se li fa massa llarg, quedes malament per una cosa que et pots estalviar de dir.

Però necessito explicar-me:

(més…)

(Article publicat el 24 d’agost al diari ABC)

El soci majoritari del tripartit, el PSC, ha tornat de vacances amb una nova precampanya que demostra, rotundament, el lideratge estratègic de CiU. De fet, els socialistes no presenten una campanya sinó una contracampanya. Arran d’aquest fet hi ha diversos temes que val la pena comentar, com poden ser l’actitud del president Montilla respecte la convocatòria d’eleccions, l’intent d’amagar el tripartit i les sigles del PSC, el contingut enganyós de la campanya i la veritable realitat de l’acció de govern, o la victòria conceptual de la campanya que CiU va llançar el gener.

Al President li agrada fer-se pregar. L’època d’especulacions respecte la data electoral fa temps que ha acabat, ja no té sentit i sembla que Montilla encara no se n’ha adonat. Les eleccions seran el darrer trimestre del 2010, entesos. L’interès de la primera meitat de l’any era per un possible avançament electoral, ara que no es produirà aquest fer-se pregar per dir la data, mentre el seu partit va llançant campanyes, només pot respondre a la necessitat de Montilla de fer notar que això ho decidirà ell, després que tot, absolutament tota la resta li han decidit des de Madrid.

S’avergonyeixen de ser el tripartit i el PSC i volen amagar-ho. Conceptualment les comparatives de la campanya són un error. Comparar CiU amb Montilla no és el més precís a l’hora de comparar accions de govern. El que dicta el sentit comú és comparar CiU amb PSC o Tripartit, partits versus partits. Sobretot si l’any que s’agafa de referència és el 2003, on Montilla era Ministre del PSOE i no membre del govern de la Generalitat. Si no els convé que surti el nom del seu partit, i per això descarten el partit versus partit, tenen l’opció de comparar candidat versus candidat, però és evident que en aquest apartat tampoc en surten airosos.

A banda de falsejar les dates, ja he dit que el 2003 qui signa la campanya no era el “president” Montilla sinó ministre del PSOE també és enganyosa la informació que es dóna. Per exemple, insistir en el bon finançament de la Generalitat de Catalunya. Al costat del número de Mossos nous hi trobo a faltar la gestió de la conselleria d’Interior. I al costat dels nous mestres, el nivell dels nostres estudiants. Al costat del finançament m’agradaria saber l’endeutament de la Generalitat i el nombre d’aturats, la reducció dels sous i les pensions, les ajudes a les vídues, l’augment dels informes inútils, dels càrrecs de confiança, etc.

(més…)

(Article publicat el 5 d’agost al diari ABC)

Són històricament coneguts els complexes del Partit dels socialistes de Catalunya a l’hora de fer servir les seves sigles. Com que saben que la dependència de partits espanyols a Catalunya és un mal negoci electoral han intentat, constantment, amagar les sigles del PSOE que segueixen les del PSC.

Tot i que l’historial de falles al país del socialisme català és inacabable qui més llum ha posat, recentment, sobre aquest tema ha estat el conseller d’economia i finances de la Generalitat, el senyor Antoni Castells.  Ho ha dit ben clar “quan s’ha d’escollir entre la defensa dels interessos de Catalunya i els del PSOE, el PSC sempre escull el PSOE”. Més clar, l’aigua. Dit aquesta setmana pel número 2 de la passada llista electoral del senyor Montilla.

Per dissimular aquest fet, el PSC ha anat signant campanyes, eslògans, congressos, etc., amb la marca “socialistes”, que fa de progre i t’estalvia la cosa territorial. Però el socialisme s’està ensorrant a Europa. La manca de projecte és absoluta i el concepte és perdedor de totes, totes.

Cal amagar que són el PSOE, socialistes és perdedor. No passa res, ho han arreglat ràpid: sociates!. Aquesta és la seva nova proposta. Han decidit obviar que és un concepte absolutament negatiu adduint que és de la manera que molta gent els coneix i l’han assumit com a propi. Genial. En un dels pitjors moments que viu la política des de la recuperació democràtica un partit decideix prescindir de la ideologia i dels valors i optar per un nom que fa modern i que, tot i que és despectiu, és com els coneix la gent. És com si una organització de persones negres decidís dir-se “negrates” o una associació de sud-americans decidís dir-se “sudaques”. S’ha treballat molt, i molt caldrà seguir treballant perquè el llenguatge ofensiu deixi de considerar-se normalitzat entre la nostra societat. Més enllà del màrqueting electoral, que no és el que vull valorar en aquest article, em sembla un error polític. Perquè la política necessita repensar-se, i apropar-se a la gent; fer-se més senzilla i modernitzar-se. Però sempre mirant de contribuir a fer una societat millor. Assumir un concepte del llenguatge despectiu com a propi, com a tret distintiu, no va en aquesta línia.

Ajudar a construir una societat millor vol dir, entre d’altres coses, intentar que els mots “negrata”, “sudaca”, “drogata” o “marica” no formin part del llenguatge assumit per tots com a normal. I la política ho ha de fer. Però deu ser complicat tenir credibilitat si ho intentes fer identificant-te com a  “sociata”.

Un nou període electoral obliga a plantejar escenaris de futur i a imaginar models de país que posteriorment s’hauran de dur a terme si es disposa de la capacitat per governar. Tres són els principals reptes que Catalunya ha d’afrontar els propers anys de manera inajornable:

(més…)

En els últims sis mesos gran part dels meus esforços professionals els he focalitzat en el desafiament de la internacionalització i la recerca de nous mercats emergents per a la meva empresa. Sempre he preferit fixar-me en les oportunitats en lloc de les situacions de crisis. Havíem d’estar preparats i crec que ho estem. Encara que des de fa gairebé 15 anys he viscut i treballat en diferents ciutats i països, mai ho havia fet des de l’òptica de l’emprenedoria. Vull compartir amb vosaltres algunes de les meves reflexions sobre això (que, segurament, no descobreixen res de nou, però crec que aporten algunes sensacions en primera persona):

(més…)

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

S’han acabat els temps per la lírica. Davant la frivolitat i inconsistència del govern Zapatero la Unió Europea i els Estats Units, preocupats per l’efecte que podia provocar la caiguda de l’estat espanyol, l’han obligat a prendre mesures per reduir el dèficit públic i els nivells d’endeutament.

No hem d’oblidar que si s’ha arribat fins aquesta situació ha estat per la manca de rigor i de responsabilitat amb la que s’ha gestionat la crisi fins al moment. La negació de la realitat durant molt de temps amb l’únic objectiu de guanyar unes eleccions, ni que fos enganyant a la ciutadania amagant la realitat de les xifres macroeconòmiques, l’assumpció de mesures populistes com els 400 euros o les obres finançades pel famós pla Zapatero, la majoria de les quals eren clarament prescindibles i que semblava que perseguien més omplir els carrers de cartells fent propaganda indirecta del govern de l’estat que lluitar veritablement contra la crisi. (més…)