Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

A voltes amb la realitat d’aquests dies en què passo poc temps a Barcelona per motius professionals he estat pensant i fixant-me una mica més detingudament en el que realment transcendeix de l’actualitat política i social del dia a dia de Catalunya fora d’ella.
Les conclusions són senzilles: tinc la sensació que el debat polític, encès i intens, quan un ho viu des de dins, fora no té la menor transcendència. Estem en temps electorals i la intensitat és frenètica en la política catalana. Els discursos, l’actualitat, les propostes i els debats. De tot això … res transcendeix. I no ho oblidem, la política és, o hauria de ser, un reflexe de la societat.
(més…)

El passat 13 de setembre vaig participar en l’acte organitzat per l’Associació Ciutadana Barcelona 2020 que portava per títol “De la reconstrucció nacional al dret a decidir” que es va celebrar al Col·legi d’advocats de Barcelona.

Em temo que si m’espero a tenir una estona per corregir-ne l’estil i fer-ne un text més literari aquest post no veurà mai la llum, fet que seria molt injust per la gent que hi ha participat. A tots ells, moltes gràcies. I a seguir treballant!

La transició catalana

Començaré fent una cosa que no es pot fer: dir que intentaré ser breu. Ja que si no ho aconsegueixes, o si a algú se li fa massa llarg, quedes malament per una cosa que et pots estalviar de dir.

Però necessito explicar-me:

(més…)

(Article publicat a l’ABC el 14 de juliol de 2010)

El mundial de Sud-àfrica ha acabat amb la victòria d’una de les seleccions que, sens dubte,  ha fet millor futbol. Va bé, cada quatre anys, tenir l’oportunitat de calibrar com va el món del futbol, poder mesurar l’èxit dels models.

Crec que en aquest mundial un model ha fracassat i un altre ha tingut èxit. Ha fracassat el model anglès i ha triomfat el model català. Dic català i no espanyol perquè el Madrid forma part del model anglès. M’explico.

La lliga anglesa és una de les millors lligues del món. On més estrelles hi ha. On hi ha més espectacle. On es mouen més diners. Els clubs anglesos són competitius a nivell internacional, per la potència de la seva competició i per la gran quantitat d’estrelles que tenen a les seves files, gairebé cap anglesa. Segurament per això la selecció anglesa ha fracassat. Té bons clubs. Una gran lliga. Però al mundial no ha tingut estil, ni equip, ni projecte. Uns clubs d’èxit no han pogut definir un model de país.

La selecció espanyola ha begut del planter del Futbol Club Barcelona. El millor equip del món que es caracteritza per estar composat majoritàriament per gent del planter, amb valors i estil de joc molt ben definits, ha portat la selecció espanyola al triomf. Un triomf que és l’èxit del futbol català. Curiosament, els anglesos que tenen selecció no han ofert cap model propi de país a Sud-Àfrica. En canvi, el model Barça ha triomfat al mundial sense tenir model de país. Uns hi troben a faltar jugadors del Madrid i més sentiment espanyol. Altres voldríem veure la selecció catalana. El que és evident és que aquest mundial és un èxit pel futbol català.

No són aquestes planes el lloc on defensar les seleccions catalanes. Ni opinar sobre l’actitud dels jugadors catalans. No cal ni un bri de polèmica. El que està clar és que el que ha portat a Espanya a guanyar un mundial ha estat l’èxit del futbol català. Uns valors diferenciats, una manera de fer determinada –molt diferent al que Espanya havia ofert fins ara-, una mentalitat nova i un estil propi. I els jugadors parlant entre ells en català i fent la volta a l’estadi amb la senyera al coll. Tot el que en termes polítics es carrega la sentència del Tribunal Constitucional. Capello va voler que els anglesos juguessin com els italians i va perdre. Del Bosque va demostrar la seva intel·ligència: “Pedro, juga com ho fas al Barça”. A vegades al futbol hi ha més visió estratègica que a les estructures de l’estat. Ara amb el “Barça més que un club” ja no en tenim prou.

Un nou període electoral obliga a plantejar escenaris de futur i a imaginar models de país que posteriorment s’hauran de dur a terme si es disposa de la capacitat per governar. Tres són els principals reptes que Catalunya ha d’afrontar els propers anys de manera inajornable:

(més…)

En els últims sis mesos gran part dels meus esforços professionals els he focalitzat en el desafiament de la internacionalització i la recerca de nous mercats emergents per a la meva empresa. Sempre he preferit fixar-me en les oportunitats en lloc de les situacions de crisis. Havíem d’estar preparats i crec que ho estem. Encara que des de fa gairebé 15 anys he viscut i treballat en diferents ciutats i països, mai ho havia fet des de l’òptica de l’emprenedoria. Vull compartir amb vosaltres algunes de les meves reflexions sobre això (que, segurament, no descobreixen res de nou, però crec que aporten algunes sensacions en primera persona):

(més…)

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.

Sovint es diu que el món  polític viu abstret d’allò que sol anomenar-se els problemes reals i que interessen realment a la ciutadania. Resulta temptador abonar-se a aquesta crítica quan vam  acabar l’any 2009  amb el nostre Parlament debatent sobre els toros, enmig d’una profunda recessió econòmica i amb perspectives obscures a mig termini.

Setmanes enrere, les columnes d’opinió  varen optar per dimonitzar els regidors de l’Ajuntament de Vic per negar l’empadronament als immigrants que no tinguessin els papers en regla. Sense permís de treball o de residència, el padró és l’únic registre que garanteix als habitants d’un municipi l’accés a serveis tant bàsics com l’educació o la sanitat. (més…)

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)