Bloc d'en Jordi Cuminal

Article publicat al diari ABC el dia 10 de març de 2010

Perdonin que comenci per algunes obvietats. Primera, sempre que hi ha un comportament meteorològic extraordinari ve en mal moment perquè no estem prou preparats per fer-li front. Si ho estiguéssim ja no seria un fet extraordinari, seria habitual. Segona, que plogui, nevi o faci sol no és culpa dels polítics ni dels meteoròlegs. Tampoc ho és que no plogui quan fa falta. Tercera, quan les previsions et diuen que hauràs de fer front a un fet extraordinari la teva obsessió ha de ser tenir sota control tot el que fas habitualment, per no haver-te’n de preocupar i dedicar-te plenament a gestionar els imprevistos. Quarta, si hi ha un pla de com actuar en una situació extraordinària, fes-li cas.

Si totes les previsions ens avisaven que hi hauria un temps complicat, argument que fins i tot algú des del govern ha fet servir per retreure a la gent que igualment anés dilluns a treballar, no és normal que la persona  que el pla Neu Cat (manual de procediment en situacions extraordinàries causades per la neu) defineix com a màxim responsable de la coordinació de l’acció de l’administració, el Conseller d’Interior, marxi de viatge a Mallorca.

Si tot el cap de setmana s’adverteix a la població que el dilluns hi pot haver problemes de circulació a causa del mal temps, no és normal que la persona que dirigeix una part de l’operatiu quedi atrapada enmig del caos de circulació, com la resta de ciutadans que van a treballar a l’hora habitual, i no pugui ni dirigir el que cal fer ni ser present als mitjans de comunicació de masses per donar informació clara i transmetre tranquil·litat.

No pot ser que no es parli amb els Ajuntaments que van haver d’atendre per sorpresa centenars de persones que necessitaven menjar i un lloc per dormir i, l’endemà, una alternativa de transport per tornar a casa seva. Perquè quan tot això passa el problema no és només la neu, és l’actitud del govern.

En contraposició a aquesta manera de fer les coses ha destacat l’actitud de l’Artur Mas. No és fàcil el seu paper. Perquè l’oposició ha de fer la seva funció i, en aquest cas, hi ha motius suficients per carregar fort davant de tanta incompetència. Però Mas té clar que l’última cosa que la gent espera de la política és que ara els polítics es llencin els plats pel cap. Ha dit que és evident que moltes coses no han funcionat bé i que caldrà resoldre-les perquè no tornin a passat, però que ningú busqui els de CiU organitzant un pim pam pum mentre la gent ho passa malament.

Aquesta reacció positiva d’Artur Mas em permet acabar de la mateixa manera que he començat, amb una obvietat: no tots els polítics son igual.

Els Manel són el grup revelació de l’any 2009. 70 concerts arreu del territori. Popularment coneguts entre un públic que té de tot: edat, joventut, maduresa, experiència, inquietud.

Manel és aquell grup que ens identifica, per les lletres, per la música, pels sons, pel posat, pel fer. Manel ens és proper perquè són d’aquí.

Manel té ritme joiós. Manel transmet felicitat i pau interior. (més…)

.

Avui hem debatut una moció de Ciutadans sobre la llei del cinema que proposava modificar l’avantprojecte de llei (que ja és projecte) per tal que no inclogui ni quotes ni sancions. La moció ha tingut només el suport de PP i Ciutadans.

Transcric la intervenció que he fet per definir la justificació de vot de CiU.

Estem fent just el que el vam quedar que no havíem de fer: tractar la llei del cinema només per la vessant de la llengua. I no ho dic perquè en aquest moment estem discutint una moció de Ciutadans. No és d’avui. Això ja fa dies que dura.

Permetin-me que els digui que és una autèntica llàstima que en un moment en que el cinema necessita una llei, el que s’ofereixi des del govern sigui una llei de propaganda.

Dins el món del cinema, el cinema de propaganda és dels pitjors gèneres que hi ha. Pel que fa a les lleis, també, perquè les lleis i la política han de ser pensades i fetes per aportar solucions, no per marcar perfil d’un partit dins un govern que fa aigües i agonitza.

Les darreres setmanes els de CiU hem estat interpel·lats públicament per dirigents d’Esquerra. El Conseller de Cultura, sr. Tresserras; secretari de comunicació, Ignasi Llorente; El portaveu a Madrid, Joan Ridao; secretari general, Joan Puigcercós; portaveu parlamentària, Anna Simó. Interpel·lats i acusats d’algunes coses ben injustes. Coses que no vénen al cas. (més…)

Aquests dies he estat treballant com a voluntari al Senegal per un projecte en el qual participo orientat al desenvolupament de l’economia local africana donant suport a la dona emprenedora. Es tracta d’un projecte que, mitjançant diferents instruments, promou i potencia iniciatives de turisme solidari i sostenible a dones de 10 països arreu del continent: formació i microcrèdits per a dones o comunitats de dones que ho necessiten.

Coincidint amb la meva arribada al Senegal, els components de la Caravana de l’ONG Acció Solidària van ser segrestats mentre portaven un convoi d’ajuda humanitària a Mauritània just el dia abans. Després tenien pensat, i de fet, la resta de l’expedició va continuar, baixar de nou al Senegal i visitar la Baixa Casamance, una altra zona en conflicte que vaig visitar fa dos anys. (més…)

De les pel·lícules de pòquer diuen que aquesta, rodada l’any 1994 i protagonitzada per Mel Gibson i Jodie Foster, és de les millors. No vull abusar de l’argument durant massa part de l’article, però és que resulta que són tres. I que els tres junts fan un estrany equip que els permet arribar on mai haurien aconseguit arribar per separat. I bé, viquipèdia ho acaba més o menys així: “després de disparar-se entre ells, un fuig amb els diners. Després de descobrir-se algunes conspiracions i traïcionar-se i robar-se mútuament entre ells, un aconseguirà fugir amb la meitat”.

Cinema, pòquer i un equip de tres. Llei del cinema, “farol” i tripartit. Em sembla que aquesta gent no va de debò. Igual que a la pel·lícula, estem arribant a l’ última mà d’una partida protagonitzada per un estrany equip de tres que si no anessin junts no hi haurien arribat però que tenen interessos oposats. I només els queda “anar de farol”. Mentre Esquerra no para de fer propaganda per una llei que ni tan sols ha aprovat el govern, el PSC ja diu que estan disposats a modular posicions durant el tràmit parlamentari.

És una evidència que cal cuidar més la presència del català al cinema i garantir a la gent la possibilitat real d’escollir. Des de CiU ja ho vam provar l’any 1998 i no varem tenir massa èxit, en gran mesura perquè qui més s’hi va oposar van ser els socialistes. Potser en 11 anys les coses han canviat molt, tant de bo!, benvinguts a les nostres posicions, però fins que el Govern no hagi aprovat el Projecte de Llei i els grups que donen suport al Govern es comprometin a no modificar el que el govern ha aprovat, no tindrem cap mostra creïble que el tripartit vagi de debò en aquest tema.

La llei del cinema és una llei de país, el tripartit ha de donar mostres que no es tracta d’un moviment electoralista i prou. L’últim ple de l’any el Conseller Treserras deia “confio que aquesta llei serà aprovada per la majoria de la cambra”. Anem a pams Conseller. El primer pas és que l’aprovi la majoria del Govern i que el Govern es comprometi a respectar el contingut de la llei durant el tràmit parlamentari. Que, tal com passa amb les vegueries, ens tenen massa acostumats a les traïcions per veure qui marxa corrents amb la meitat del que hi ha en joc.

Reconec que al minut 85 de la final del mundial de clubs, tal i com pensava que era impossible tenir dos finals de lliga a Tenerife, veia molt difícil tenir dos “minut 93″ màgics el mateix any.

Per les moltes coses que em podia saber greu no guanyar, la principal era per en Josep Guardiola. La persona que ha portat el Barça a aquell punt en que no cal que guanyi per estar-ne orgullós. I coneixent el país i sobretot, coneixent els culers, això és una gesta.

En Guardiola és un referent d’una generació i de tot el país. En destaco els 3 aspectes que considero més importants:

No es reivindica com a catalanista. Simplement n’exerceix. (just do it!)

Sigui a Ucraïna, Espanya o Anglaterra diu alguna cosa així “primer respondré en català que és la llengua del meu país i als periodistes catalans no tinc per què parlar-los en una altra llengua. Tenim tot el temps del món, no tinc pressa, després els podré respondre gustosament en castellà, anglès o italià, com vostès prefereixin”. No s’altera, és humil. Ho té clar i té la preparació necessària per fer-ho així.

No parla de fer feina, la fa. I la fa molt bé.

Potser sí que primer l’augment de cabells blancs i, més tard, l’augment de l’alopècia delaten la dedicació i la pressió que suporta. Però ell no es compadeix mai. Ho va dir el primer dia “ho donarem tot” i així ha estat. Darrere un equip que és un engranatge gairebé perfecte hi ha molta dedicació. Estudiar els rivals, l’estratègia, la  tàctica, les jugades a pilota parada, les concentracions, la condició física, la combinació de tantes competicions, la gestió dels egos del vestidor, la premsa (!) d’aquí i d’allà i l’entorn del club -que coneix  a la perfecció, les reaccions de després del partit, d’ell i dels jugadors, només són algunes de les coses que cal controlar perquè això funcioni. Guardiola no improvisa res. La millor mostra, els 7 minuts abans de sortir al camp per jugar la final de la Champions.

No parla de valors, els transmet

És jove, modern i cosmopolita. I lluny de l’acomplexament que tant sovint es predica a casa nostra, és amic de l’ordre, l’autoritat, l’esforç, la puntualitat, el respecte, l’educació. Perfecte.

Guardiola és referent d’una generació i d’un país. D’una generació per tot el que acabo de dir. Però també ho ha de ser pel país. Sobretot pels que el veien un nen quan TV3 ens el va ensenyar com a recull-pilotes del Camp Nou al partidàs contra la Juve l’any 86 i l’han vist créixer com a jugador. En Pep ja és un home i ha fet del Barça el millor club del món. Sense les pors i les renúncies de la generació que el va precedir. Demostrant que els temps estan canviant. Que l’actitud que cal és una altra. I que no hem de renunciar a res.

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com

Una persona que era a l’acte em va demanar via facebook el discurs. Ara he tingut cinc minuts i he passat les notes a mà en format word. Ja fa temps del discurs i sóc incapaç de recordar el que vaig dir a través de les notes amb les que em suportava. Trobo més honest transcriure les notes que reinterpretar-les i escriure un text que segur que no vaig dir.

(més…)