Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

(Article publicat el 24 d’agost al diari ABC)

El soci majoritari del tripartit, el PSC, ha tornat de vacances amb una nova precampanya que demostra, rotundament, el lideratge estratègic de CiU. De fet, els socialistes no presenten una campanya sinó una contracampanya. Arran d’aquest fet hi ha diversos temes que val la pena comentar, com poden ser l’actitud del president Montilla respecte la convocatòria d’eleccions, l’intent d’amagar el tripartit i les sigles del PSC, el contingut enganyós de la campanya i la veritable realitat de l’acció de govern, o la victòria conceptual de la campanya que CiU va llançar el gener.

Al President li agrada fer-se pregar. L’època d’especulacions respecte la data electoral fa temps que ha acabat, ja no té sentit i sembla que Montilla encara no se n’ha adonat. Les eleccions seran el darrer trimestre del 2010, entesos. L’interès de la primera meitat de l’any era per un possible avançament electoral, ara que no es produirà aquest fer-se pregar per dir la data, mentre el seu partit va llançant campanyes, només pot respondre a la necessitat de Montilla de fer notar que això ho decidirà ell, després que tot, absolutament tota la resta li han decidit des de Madrid.

S’avergonyeixen de ser el tripartit i el PSC i volen amagar-ho. Conceptualment les comparatives de la campanya són un error. Comparar CiU amb Montilla no és el més precís a l’hora de comparar accions de govern. El que dicta el sentit comú és comparar CiU amb PSC o Tripartit, partits versus partits. Sobretot si l’any que s’agafa de referència és el 2003, on Montilla era Ministre del PSOE i no membre del govern de la Generalitat. Si no els convé que surti el nom del seu partit, i per això descarten el partit versus partit, tenen l’opció de comparar candidat versus candidat, però és evident que en aquest apartat tampoc en surten airosos.

A banda de falsejar les dates, ja he dit que el 2003 qui signa la campanya no era el “president” Montilla sinó ministre del PSOE també és enganyosa la informació que es dóna. Per exemple, insistir en el bon finançament de la Generalitat de Catalunya. Al costat del número de Mossos nous hi trobo a faltar la gestió de la conselleria d’Interior. I al costat dels nous mestres, el nivell dels nostres estudiants. Al costat del finançament m’agradaria saber l’endeutament de la Generalitat i el nombre d’aturats, la reducció dels sous i les pensions, les ajudes a les vídues, l’augment dels informes inútils, dels càrrecs de confiança, etc.

(més…)

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

Aquesta carta oberta la vaig fer al cap de pocs dies de saber la decisió de la fins aleshores regidora de Ciutat Vella de Barcelona, Itziar Gonzàlez. Quan la seva dimissió es feia irrevocable.

Un parèntesi. Qualsevol persona que renunciï a un càrrec, és motiu d’una reflexió a tots els que ens dediquem a ser i a fer política. Una dimissió, sigui del partit que sigui, ens ha de fer pensar que alguna cosa no estem fent prou bé. Que alguna cosa del sistema democràtic no acaba de funcionar.  Que potser sí que les prioritats partidistes passen per davant de la prioritat de governar per tothom. Que la mirada sectària guanya a la mirada global. Que la voluntat d’engrossir amb els millors és soterrada pels “nostres”. Que el càrrec polític aclapara el càrrec públic.

(més…)

Sovint es diu que el món  polític viu abstret d’allò que sol anomenar-se els problemes reals i que interessen realment a la ciutadania. Resulta temptador abonar-se a aquesta crítica quan vam  acabar l’any 2009  amb el nostre Parlament debatent sobre els toros, enmig d’una profunda recessió econòmica i amb perspectives obscures a mig termini.

Setmanes enrere, les columnes d’opinió  varen optar per dimonitzar els regidors de l’Ajuntament de Vic per negar l’empadronament als immigrants que no tinguessin els papers en regla. Sense permís de treball o de residència, el padró és l’únic registre que garanteix als habitants d’un municipi l’accés a serveis tant bàsics com l’educació o la sanitat. (més…)

Tot i que quan el poeta parlava de la necessitat de “salvar-nos els mots” es referia a una altra qüestió, crec que és bo que des de la política, de tant en tant, procurem “retornar-nos el nom de cada cosa”. Perquè si les normes son importants per una democràcia de qualitat, també ho és el llenguatge.

El Decret que ha imposat el govern tripartit per col·locar a dit el senyor Enric Marín com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és criticable per diversos motius: Primer, perquè respon a la voluntat de posar a algú amb carnet d’un determinat partit al capdavant dels mitjans públics de la Generalitat. Segon, perquè aquesta voluntat, que respon a la idea de “posar-hi un dels nostres” enlloc de posar-hi als millors, pot amagar la voluntat d’exercir-ne un cert control i no la direcció més eficient i plural. I tercer, perquè s’han fet trampes al Parlament de Catalunya.

Els fets son prou coneguts, per tant, prefereixo córrer el risc de donar pocs detalls d’un relat que és per sucar-hi pa, que córrer el risc d’avorrir-los amb una història ja explicada diverses vegades. Com en totes les bones històries d’intriga, crec que hi ha tres moments clau: Plantejament; el senyor Sàez decideix fer un canvi a la seva vida i dimiteix, per sorpresa i sense donar explicacions, de President de la CCMA. Nus;  pels equilibris de poder existents entre el tripartit, Esquerra exigeix que es nomeni immediatament un altre membre al Consell de govern de la CCMA per nomenar-lo president. El candidat ha de ser d’Esquerra. I desenllaç; el govern fa un decret que li permet saltar-se la llei que requereix que els 2/3 del Parlament de Catalunya avalin les persones que dirigeixen els mitjans públics de la Generalitat. És a dir, la història acaba amb que el Govern fa un decret per saltar-se el consens.

Dos terços és una majoria molt àmplia, per arribar-hi és necessari que diferents partits es posin d’acord. Aquesta mesura només la compleixen aquelles lleis o nomenaments que, per la seva importància o especificitat, requereixen una amplia entesa. L’elecció del president de la corporació és un d’aquests casos. I que s’hagi canviat la llei per modificar la majoria necessària i així imposar una persona a dit ha generat molt rebombori. L’estrella del debat el dia de l’elecció va ser el consens.

El tripartit, Montilla, va fer el decret de la Corporació abans que el debat arribés al Parlament. Quan el dia del Ple vam demanar als diputats i diputades del tripartit en quines accions basaven les seves acusacions de “bloqueig” per part de CiU a l’hora de substituir el dimitit Sàez van respondre “en una clara voluntat manifesta”. És a dir, cap acció de bloqueig. Llavors, per què el decret? Per què temien que no hi pogués haver acord amb la figura del senyor Marín?

Que el Col·legi de periodistes i CiU demanessin la dimissió del senyor Marín quan feia de secretari de comunicació del govern tripartit perquè durant l’enfonsament del Carmel va protagonitzar el que s’anomena “apagada informativa” prohibint als periodistes acostar-se a la zona per informar, podia fer pensar que no era el candidat més ben situat per comptar amb el nostre suport. Discrepar no vol dir tenir ganes de bloquejar res, igual que consens no vol dir fer empassar als altres la teva voluntat.

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)

Després de l’entrevista de dilluns passat que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, s’han aixecat veus, al meu entendre perilloses, en contra el to, l’actitud i la manera de fer de la periodista.

Joan Ferran, que malda per arrencar la “crosta nacionalista(?)” de TV3, Josep M. Balcells, Carme Figueras, Antonio Franco, etc., han tret l’artilleria verbal per criticar la periodista i defensar, defensar?, al President. Un president que té un clar problema amb la llibertat de premsa.

No és la primera vegada que passa una cosa així. Com a candidat, el senyor Montilla va deixar plantat Xavier Sala Martín durant una entrevista per La Vanguardia, això sí, després de dir-li de tot i abans d’ordenar que res de l’incident sortit publicat. Durant els governs tripartits hem pogut conèixer l’existència de 2 informes sobre mitjans de comunicació i sobre periodistes, qualificant-los de bons i dolents. S’haurien pogut atrevir a dir afectes i desafectes, no?

El quart episodi, almenys que coneguem, és aquesta entrevista. Crec molt injust que des del PSC es sotmeti a la directora de TVC, una reconeguda professional, a aquesta pressió. Si volem uns mitjans públics de qualitat no podem permetre un linxament per part del govern cada vegada que els son incòmodes. Per això ho hem denunciat públicament.

És sorprenent que això passi al segle XXI, però acabaré aquest post recordant què és la llibertat de premsa: és la llibertat o la immunitat dels mitjans de comunicació per a publicar o disseminar informació, ja sigui mitjançant la impressió o emissió o publicació electrònica, sense cap tipus de control governamental o censura. La llibertat de premsa és indispensable per als drets individuals, una societat lliure i el govern democràtic.

I a la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix que estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres. Que tinguem sort.