Bloc d'en Jordi Cuminal

Article publicat al diari ABC el dia 10 de març de 2010

Perdonin que comenci per algunes obvietats. Primera, sempre que hi ha un comportament meteorològic extraordinari ve en mal moment perquè no estem prou preparats per fer-li front. Si ho estiguéssim ja no seria un fet extraordinari, seria habitual. Segona, que plogui, nevi o faci sol no és culpa dels polítics ni dels meteoròlegs. Tampoc ho és que no plogui quan fa falta. Tercera, quan les previsions et diuen que hauràs de fer front a un fet extraordinari la teva obsessió ha de ser tenir sota control tot el que fas habitualment, per no haver-te’n de preocupar i dedicar-te plenament a gestionar els imprevistos. Quarta, si hi ha un pla de com actuar en una situació extraordinària, fes-li cas.

Si totes les previsions ens avisaven que hi hauria un temps complicat, argument que fins i tot algú des del govern ha fet servir per retreure a la gent que igualment anés dilluns a treballar, no és normal que la persona  que el pla Neu Cat (manual de procediment en situacions extraordinàries causades per la neu) defineix com a màxim responsable de la coordinació de l’acció de l’administració, el Conseller d’Interior, marxi de viatge a Mallorca.

Si tot el cap de setmana s’adverteix a la població que el dilluns hi pot haver problemes de circulació a causa del mal temps, no és normal que la persona que dirigeix una part de l’operatiu quedi atrapada enmig del caos de circulació, com la resta de ciutadans que van a treballar a l’hora habitual, i no pugui ni dirigir el que cal fer ni ser present als mitjans de comunicació de masses per donar informació clara i transmetre tranquil·litat.

No pot ser que no es parli amb els Ajuntaments que van haver d’atendre per sorpresa centenars de persones que necessitaven menjar i un lloc per dormir i, l’endemà, una alternativa de transport per tornar a casa seva. Perquè quan tot això passa el problema no és només la neu, és l’actitud del govern.

En contraposició a aquesta manera de fer les coses ha destacat l’actitud de l’Artur Mas. No és fàcil el seu paper. Perquè l’oposició ha de fer la seva funció i, en aquest cas, hi ha motius suficients per carregar fort davant de tanta incompetència. Però Mas té clar que l’última cosa que la gent espera de la política és que ara els polítics es llencin els plats pel cap. Ha dit que és evident que moltes coses no han funcionat bé i que caldrà resoldre-les perquè no tornin a passat, però que ningú busqui els de CiU organitzant un pim pam pum mentre la gent ho passa malament.

Aquesta reacció positiva d’Artur Mas em permet acabar de la mateixa manera que he començat, amb una obvietat: no tots els polítics son igual.

El Parlament no mereix això

La setmana passada vam celebrar al Parlament de Catalunya un ple sobre la crisi. Va ser un ple llarg del qual els de CiU no en vam sortir contents. Pel que fa al contingut, només us recordo les propostes d’Artur Mas i us recomano la primera i la segona part de les impressions d’en Jordi Baiget perquè jo vull parlar d’una altra cosa.

Després de les més de 10 hores de debat de dimecres i de 6 o 7 d’aquell dia, el dijous a la tarda vaig anotar algunes coses a la llibreta. A raig, amb la intenció de reflexionar-hi més endavant. N’agafo algunes (respecto la literalitat del que vaig escriure) i m’hi poso:

L’acord per l’acord

Segur que falto a la literalitat del que es digué, podeu contrastar-ho amb la transcripció del ple, però tots els grups del tripartit deien que calia un acord. La premsa ens preguntava, insistentment, si hi hauria acord. Dic insistentment perquè aquests plens tan llargs donen moltes estones per trobar-te amb la premsa als passos perduts, a la cafeteria, etc. “d’acord en què?” o “d’acord per fer què?” els responia jo. Però això no semblava importar, algú va decidir que calia arribar a un acord. La premsa havia decidit que el titular de l’endemà seria “acord” o “no acord” però, en canvi, sembla que no pesava gaire en què consistia allò en que ens havíem de posar d’acord.

Pressa per les compareixences / no compareixences

Durant aquell ple en que el tripartit ens deia que ens havíem de posar d’acord però no ens deia sobre què, vam haver de celebrar de pressa i corrents una comissió de cultura per decidir les compareixences que calia demanar pel debat de la llei del cinema. Ho vam haver de fer enmig d’un ple per complir amb el calendari d’urgència que se li ha donat a la llei del cinema, perquè tothom sap que la llei del cinema és un tema urgent i que tothom demana i que no respon a cap interès electoralista de cap partit.

No es van aprovar totes les propostes. Des de CiU les vam avalar totes. Creiem que és un sector prou ample i la llei ha generat prou controvèrsia com per escoltar tothom que ens ha demanat poder comparèixer. Estem parlant de 5 o 6 entitats més, què podia allargar-se, un dia? No em va semblar elegant que el Parlament no donés l’oportunitat de parlar a tothom. Avui, alguns diputats ens hem reunit –fora de la comissió- amb la gent que va ser desestimada. La reunió ha anat molt bé.

El to de Montilla

Ja ho vaig dir a través d’un twitt, però no em fa res repetir-ho: El president Montilla no està a l’alçada de la figura institucional que representa. No ho està quan porta escrita una resposta a una pregunta que encara no se li ha fet. I sovint respon coses que no se li pregunten. I tampoc ho està quan improvisa. Perquè té un to agressiu, un punt irrespectuós amb el que interpel·la. Ell sabrà si li suma o li resta començar cada resposta o intervenció dient que els any de CiU al govern eren pitjors, però el càrrec l’obliga a ser exigent amb ell mateix. Ell ha de donar nivell al debat. I si vol criticar que ho faci, però també que expliqui perquè fa les coses, o perquè no les fa. Que no ens descrigui com estem, que defineixi cap on creu que hem d’anar. Fer això no és voluntari, el seu càrrec li exigeix.

Mala imatge del Parlament de Catalunya

Ja m’allargo massa, ho deixo aquí. Acabo amb aquesta afirmació, que va ser dita per un diputat d’Iniciativa. Potser falto a la literalitat però més o menys feia així, dirigint-se a CiU perquè no retiràvem una proposta. “i llavors els estranya la mala imatge d’aquest Parlament”.

No estic gens d’acord amb que el Parlament tingui mala imatge. Crec sincerament que la política ha de canviar, també crec que tots hem de mirar de ser part de la solució i no del problema. Crec que el principal responsable de la desafecció política a Catalunya és “aquest artefacte inestable anomenat tripartit” (Maragall dixit). I crec molt injust voler projectar la baixa popularitat del govern a la institució del Parlament de Catalunya. Perquè la solució a la mala política vindrà, principalment, de la política.

De tota manera, segur que defensar l’acord per l’acord sense posar atenció en el contingut del que s’aprova, en aquest cas una reunió, l’acord va consistir en una nova reunió!; presentar 21 lleis en tràmit d’urgència quan queden 8 mesos de legislatura, agost inclòs; o no respondre a l’exigència que els càrrecs institucionals requereixen no ens ajuda.

Diuen que de tot se n’ha de treure algun aprenentatge. Que serveixi aquest ple perquè tot això no torni a passar.

Els Manel són el grup revelació de l’any 2009. 70 concerts arreu del territori. Popularment coneguts entre un públic que té de tot: edat, joventut, maduresa, experiència, inquietud.

Manel és aquell grup que ens identifica, per les lletres, per la música, pels sons, pel posat, pel fer. Manel ens és proper perquè són d’aquí.

Manel té ritme joiós. Manel transmet felicitat i pau interior. (més…)

Avui m’he estrenat a la tribuna d’opinió del diari ABC. Estic content per l’oportunitat que m’han donat i perquè no hi ha hagut cap problema perquè m’hi expressi en català. No sé si he estat l’únic. No sé si he estat el primer. En tot cas, segur que he estat dels primers en fer-ho, només cal continuar.

He pensat que al ser la primera vegada valia la pena donar un toc personal al text. Demostrar que no em fa res que em coneguin més enllà del que vull opinar políticament. Potser un xic arriscat. Ja ho veurem. Us deixo amb l’article.

Fa una bona colla d’anys, no recordo ben bé quants, vaig anar a pescar amb el meu oncle Joan i una colla d’amics seus. Jo era el més petit. Ens vam llevar d’hora i, sense esmorzar, vam pujar a la barca i ens vam dirigir mar endins. L’aire fresc a la cara, les esquitxades de les onades al topar amb l’embarcació i la sensació de velocitat em van agradar molt. Al cap d’una estona, mentre els homes començaven a muntar les canyes, l’embarcació es va aturar. Ja no hi havia rumb, ens movíem a mercè de les onades i, passats uns minuts, em vaig marejar. Molt. Els ho vaig dir, i ells van riure. Quan ja estava molt afectat els vaig dir “quan marxarem?” i la resposta, entre riures de nou, va ser “quan s’acabin els cucs, noi!”.

Ningú em mirava, consideraven normal el meu malestar. Quan tot de gavines envoltaven la barca, algú va adonar-se que els cucs eren a l’aigua. S’havien acabat els cucs, nois!… Quan ho recordem ara riem però en aquell moment ningú va riure gaire. Sense cucs no es podia pescar, per tant, algú va agafar el timó, va engegar de nou el motor i va portar la barca cap al port. L’aire i l’aigua a la cara i tornar-nos a moure en una sola direcció van ser el millor remei per al meu mareig. Després d’aquesta anècdota, suposo que no descobreixo res si dic que anar a pescar no és un pla que m’entusiasmi. (més…)

En unes recents jornades sobre nova consciència, política i lideratge, el professor d’Esade i conferenciant d’èxit, Alex Rovira advertia sobre els perills de la mala política i la necessitat d’afrontar canvis reals si no es vol provocar un trencament absolut i una distància irrecuperable entre ciutadania i política.

La política, malauradament, avui és percebuda de manera majoritària, tal i com deia Rovira, com la imatge de la des-humanització, i se li associen visions tant dolentes com la manca d’ètica, de consciència, d’alteritat, de coratge i de sensacions. Dit amb altres paraules, la política és percebuda com el reflex del que és la manca de qualitat humana.

(més…)

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com

Un dels llibres que m’he llegit aquestes vacances és Els laberints de la llibertat, Vida de Ramon Trias Fargas, de Jordi Amat, publicat per La Magrana.

No tinc cap intenció de fer crítica literària, però vull dir que m’ha agradat molt. M’ha agradat disposar de l’oportunitat d’acostar-me a Trias Fargas, a la seva visió i manera d’actuar, al seu pensament, a les seves notes i a la seva personalitat. I m’ha agradat la manera que l’autor, Jordi Amat, ho fa possible. Molt recomanable.

L’autor ens mostra moltes facetes del personatge i em sembla que totes fan justícia al títol del llibre. Per acostar-nos a la realitat política actual, cito quatre apunts de la visió que Trias Fargas tenia sobre la relació Catalunya-Espanya que ens han de fer reflexionar.

Pàgina 328. “<Volem una Generalitat Catalana. Volem un estat català. No cedirem. No ens donarem per vençuts. Guanyarem i construirem l’estat català que tots desitgem>. Trias que s’havia fet un fart de dir que no era independentista, no estava dient que volia aixecar fronteres a l’Ebre, sinó que el desenvolupament autonòmic que ells defensaven pressuposava la possibilitat de crear un país d’estats federals com els Estats Units”.

Pàgina 339. “Trias Fargas deia que eren cinc-cents anys, i potser exagerava, però en aquell moment ja eren bastants més de dos-cents cinquanta. L’arribada de la democràcia havia fet pensar a persones com ell –federalista tenaç- que els homes de la llibertat aconseguirien canviar la lògica del funcionament de l’Estat. No va ser ni seria així. <Les resistències del centralisme són inesgotables, va sentenciar>”.

Pàgina 343. “Trias, catalanista granític, diria temps després que la classe política catalana (amb ell inclòs) s’havia equivocat limitant la defensa de la personalitat a la llengua. <Tot i ésser important, no és el determinant d’una política nacionalista>. La personalitat existeix o no, i la catalana existeix. Però el determinant en política és la possibilitat que les institucions paguin el preu de la llibertat i provin d’eixamplar-la”.

Pensar en gran la Catalunya del futur, el centralisme de l’Estat i la necessitat d’un finançament just. Tres temes d’extrema actualitat no resolts encara. El darrer apunt no segueix l’ordre cronològic del llibre, però crec que és imprescindible acabar per aquí: Pàgina 294. “Sense negociar amb qui governés a Madrid, deia Trias, el nacionalisme català es trobaria forçat a avançar pel camí de l’independentisme”.

D’això fa més de 30 anys, en plena transició, quan semblava que tot estava per fer i tot era possible. Avui, que no es compleixen els acords ni els terminis ni les lleis, i que la justícia amputa la voluntat dels ciutadans expressada en referèndum m’encantaria saber què diria Ramon Trias Fargas.

Fotografia: www.catdem.org