Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat a l’Actualitat del Baix Montseny el 10 de setembre de 2010)

Mentre els celonins i celonines anem descobrint que Sant Celoni és una mica més gran del que ens pensem, demostrem que som un gran poble. No té a veure amb la mida, sinó amb l’esperit. Aquesta darrera Festa Major n’ha estat un altre clar exemple.

Quan, des de l’equip de govern, vam presentar la programació d’enguany vam reconèixer que assumíem un risc important. La nostra Festa Major és un model d’èxit, que funciona i, tot i que la teoria diu que els canvis s’han de fer quan ets a dalt i no quan comences a baixar, fa mandra assumir el risc d’equivocar-se quan no en tens necessitat. En aquest cas s’ha fet, i ha funcionat. La resposta dels celonins i celonines al repte d’innovar i canviar algunes coses ha estat l’entusiasme, l’obertura de mires, la participació i la il•lusió. Enhorabona i gràcies.

Enhorabona perquè amb aquesta actitud hi tenim molt de guanyat. Pel que calgui. I gràcies a tothom que ho ha fet possible: els treballadors de l’Ajuntament, les entitats i voluntaris i la gent, que hi ha participat en massa. Tots imprescindibles, tots excel•lents.

Ara vindrà el moment de fer la valoració de tot plegat. Perquè a banda de l’èxit, a ningú que tingui ulls a la cara se li escapa que ha fet falta un sobreesforç per assolir els reptes plantejats. Ni que hi ha diferents maneres de veure les coses. Però l’objectiu d’aquestes ratlles és donar un agraïment sincer i emocionat per l’entrega, la passió i per la generositat.

Son un orgull pel poble els actes multitudinaris. Els Senys. Els negres. I que hi hagi per tot arreu petits, joves i grans, garantia per crear afició.

El temps i la forma: el relleu de Joan Castaño

Per acabar aquesta miniserie sobre el temps i la forma en política, posaré un exemple en que pesen els dos conceptes.

Tan bon punt va acabar el ple d’investidura d’en Francesc Deulofeu com a nou Alcalde de Sant Celoni, els socialistes van sortir en manada –alguns més que altres- a escampar la nova veritat ja revelada: “això no durarà ni sis mesos”. Al cap de sis mesos el termini era d’un any. I, al cap d’un any o un any i mig, superats moments delicats com el referèndum sobre l’ARE i amb un bon ritme d’acció de govern, veient com Francesc Deulofeu era un alcalde consolidat, ben valorat i estimat per la gent el senyor Castaño, líder d’un grup municipal dividit, mig escindit i desanimat, va començar a explicar que volia plegar. Que ja no hi tornaria. Que calia pensar en un relleu.

L’escollit és Manuel Bueno, un regidor que, per dir-ho d’alguna manera, té un tracte que no deixa indiferent –em sembla que tant en positiu com en negatiu-. Fan plegar Josep Capote del Consell del Poble de la Batllòria (així ho expliquen alguns que els agrada fer-se el valent) i hi posen en Bueno per començar a donar-li pàtina institucional. Al mateix temps comença a fer intervencions al Ple en nom del grup dels socialistes. Unes intervencions molt dures i agressives, que van incomodar, fins i tot, companys del seu partit. Bé, després de dues rebregades històriques de l’Alcalde al senyor Bueno, les intervencions al Ple s’han acabat i ara es centra exclusivament en la Batllòria i a treballar la seva imatge a la premsa.

Però el foc de la política no s’apaga mai del tot, sobretot si en Pepe Zaragoza et diu que no pleguis. I es veu que en Castaño s’ho està repensant. Ho va dir massa d’hora, que volia plegar? Si havien de promocionar un candidat ho havien de fer amb temps… I si finalment no plega i es torna a presentar: tindrà credibilitat després d’haver confirmat que ja no es veia motivat per dedicar-se amb cos i ànima a servir el poble? I en Bueno acceptarà anar a la llista de qui el va convidar a llançar-se a la piscina i ara el fa recular, o dimitirà? En plena cursa per ser candidat desafiarà als socialistes que porten manant el partit des dels anys 70 i es voldrà presentar igualment?

Acabi com acabi la crisi està servida i és complicada de solucionar, pel temps i la forma.

El temps: L’ARE

Quan el departament de política territorial va fer la proposta d’un ARE a Sant Celoni els grups vam prendre posicionaments diferents. No és la meva voluntat explicar-los, ja que vull parlar del “temps” en la política.

Punt de partida: CiU ho valora positivament a pesar que a nivell nacional CiU s’oposa a les ARE. El PSC ho valora negativament, tot i que qui ho impulsa és el PSC des de la Generalitat. La CUP, amb arguments diferents al PSC, també ho valora negativament.

Sense cap decisió política presa, la diferència de visions sobre el tema fa que es trenqui l’acord de governabilitat.

Veient la importància del tema i la divisió que hi ha entre els partits, l’alcade Francesc Deulofeu, proposa que ho decideixi el poble i convoca una consulta popular. Guanya clarament l’oposició al projecte.

CiU passa a defensar el mandat que li ha donat al poble: ens oposem al projecte, ja que això és el que ens diuen els nostres veïns i veïnes. A l’hora de defensar aquesta posició davant la Conselleria el PSC es desmarca i, en votació al Parlament, els socialistes voten en contra la retirada de l’ARE, és a dir, al contrari del que ens diu la consulta.

Al principi del procés CUP i CiU teníem un acord de governabilitat. Al final, tot i que defensem el mateix: que Sant Celoni no vol l’ARE, ja no tenim l’acord. Al principi del procés el PSC s’oposava a l’ARE al meu entendre per estratègia partidista. Al final del procés, es desmarca de defensar el resultat de la consulta per obediència partidista. Va aconseguir trencar l’acord de governabilitat. Però no el govern.

CiU i CUP vam trencar un acord abans de saber que acabaríem defensant el mateix. El temps és important. Gran lliçó!

En política hi ha moltes coses que son importants, entre elles, el temps i la forma. Aquesta legislatura, a Sant Celoni, n’hem tingut alguns exemples. Em centro en tres.

La forma: El que guanya, truca.

Després de l’històric canvi que va suposar rellevar els socialistes de l’Ajuntament després de 18 anys, els principis de legislatura van ser moguts. Tot era nou. Cada punt de l’acord de governabilitat signat per la CUP i CiU generava debat ideològic i els socialistes volien aprofitar aquest fet per generar desestabilització. Fins al punt que, per tal de obstaculitzar l’alcalde, van arribar a votar coses impensables pel seu grup.

Després d’un ple on aquesta actitud havia estat la tònica general, un destacat dirigent socialista em va dir “és que hauríem d’haver pactat”. He de reconèixer que era una opció que la majoria dels de CiU no contemplàvem de cap manera, però la meva resposta va ser “però si no ens vareu ni trucar. Tant que dieu que vareu guanyar, qui guanya truca, no?”. Ja ho veieu, la resposta a moltes preguntes i confabulacions: no ens varem ni trucar. La forma.