Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

Situar al capdavant els més capacitats per obtenir els millors resultats possibles és el que sembla més lògic en qualsevol empresa, organització o equip esportiu. No obstant, és encara un repte pendent de la majoria de les nostres institucions i un element necessari per a la regeneració de la política.

Quan es parla del govern dels millors s’acostuma a entendre com aquell que està format per persones amb una bona preparació i demostrada capacitat executiva i de lideratge. Crec que al costat d’aquestes virtuts hem d’afegir-hi també la capacitat de definir un relat ambiciós, possibilista i coherent i disposar d’una visió innovadora i regenerativa dels afers públics.

El relat sobre quin grau de sobirania volem per al nostre país i, en coherència amb aquest, quin model d’autogovern construïm és i serà un dels principals eixos de la propera campanya electoral. Entre les propostes immobilistes d’uns i les promeses d’independència per demà passat d’altres, Artur Mas situa la seva proposta de dret a decidir sense cap límit amb el concert econòmic com a propera estació. Una opció ambiciosa, difícil però possible, i que té, com demostren les enquestes, un amplíssim suport de la població catalana. Artur Mas ajusta el seu relat, sense perdre ambició, a les expectatives majoritàries de la ciutadania.

Una gestió eficaç i innovadora és una de les condicions que ha de demostrar un govern dels millors. L’exemple de l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès, governat per CiU, és una molt bona mostra de que la innovació en la gestió i una major transparència són reptes assumibles per les nostres administracions. L’obtenció l’any 2009 tant del premi del sector públic europeu en la categoria de lideratge i gestió del canvi, atorgat per l’Institut Europeu del Sector Públic, com del premi com a ajuntament més transparent de l’estat, atorgat per Transparència Internacional Espanya, és la plasmació de que els canvis són possibles en els models de gestió pública.

La construcció d’un relat sòlid i ambiciós i una gestió innovadora i eficaç són els dos principals eixos que han de bastir un govern dels millors. En la situació actual de gran desprestigi no és, però, suficient. Han d’anar acompanyats d’una nova manera d’entendre i fer política. Una política més útil, més propera a la gent, amb molta més credibilitat i que gaudeixi de major prestigi.

Només el govern dels millors és la garantia d’aquest canvi que necessitem.

Més igual ser o no ser ignorats. Però això sí: em fa reflexionar sobre el per què. I el perquè és senzill: quan un projecte no interessa alguna cosa falla. Per això tenim la responsabilitat de construir ciutadania en el seu conjunt i, per tant, responsabilitat de treballar conjuntament per projectar una societat potent, amb capacitat de reflexió estratègica i un alt compromís d’acció i canvi.

Les propostes que en les últimes setmanes es presenten donen lloc a l’esperança. Nous conceptes, noves apostes. Compromisos amb l’eficiència, amb la cultura de l’esforç o del mèrit. Coses que semblàvem tenir oblidades en la nostra societat. Tots amb les mateixes oportunitats sí. Però després no tots som iguals.

El compromís ha de ser el de treballar junts, tots, en un projecte solvent, professional, on cada un desenvolupi el seu paper, on el debat sigui de les idees i els projectes de l’acció. La nostra generació és una bona frontissa per al canvi de mentalitat. Coneixem la cultura del lideratge distribuït, la possibilitat de treballar com a nodes d’una potent xarxa ciutadana, professional i política. Som hereus d’una societat millor però inacabada. Com vaig poder escoltar Jordi fa uns dies “som la generació de la porta giratòria”, des de la política es poden fer coses i des de la societat civil també.”
Demano per això ara que, a més, estem en moments electorals, responsabilitat als polítics per actuar com a facilitadors del canvi. Nosaltres “Som-hi”, podeu comptar amb nosaltres i crec que val la pena intentar-ho.

Em temo que si m’espero a tenir una estona per corregir-ne l’estil i fer-ne un text més literari aquest post no veurà mai la llum, fet que seria molt injust per la gent que hi ha participat. A tots ells, moltes gràcies. I a seguir treballant!

La transició catalana

Començaré fent una cosa que no es pot fer: dir que intentaré ser breu. Ja que si no ho aconsegueixes, o si a algú se li fa massa llarg, quedes malament per una cosa que et pots estalviar de dir.

Però necessito explicar-me:

Veient l’auditori, per humilitat i respecte al president, ocupar més estona de l’estricament necessària en cas de parlar ABANS d’en Pujol és una manca de consideració. I en cas de parlar DESPRÉS (d’una lliçó com la que acaba d’oferir) és, senzillament, una temeritat. Per tant, és prudent reduir l’estona d’exposició.

El meu objectiu és transmetre 4 idees, segons com es miri, 4 missatges:

1-Un missatge al president Pujol, al que ell generacionalment represent

2-Un traç gruixut del que pot identificar la generació de la que formo part (sentit ampli) i La realitat política en la que sembla que ens haurem de

moure

3-El que hem de fer

4.-Un missatge a la societat.

Un missatge al president Pujol, al que ell generacionalment representa

Una anècdota personal, li vaig regalar un llibre al President el dia del seu 80 aniversari. Missatge: hi som.

Ho farem millor o pitjor, potser no estarem d’acord en algunes coses (de les que han fet o de les que toca fer) però hi som. Sense la pretensió de ser el seu relleu, sinó hereus del seu llegat, perquè els estem agraïts i els tenim reconeixement. (és més fàcil dir-ho davant d’aquest auditori que a soles amb el president)

Hi som, i no parlo només de CiU, ni de la política. En molts altres àmbits també hi som. En alguns casos amb personatges més preparats que els que hi ha ara en política. Que vindran. Perquè si puc afirmar que Hi som, és perquè va molt relacionat amb com som: COMPROMESOS

Què ens identifica i la realitat política en la que sembla que ens haurem de mour

- 30 i 40 anys (matisos, però ampli que hi càpiga molta gent)

- La majoria en democràcia, escolaritzats tota la vida en català. Creixement amb en Pujol de president. Persones humanes (mikimoto) a TV3. Puyal al futbol de Catalunya ràdio. Boom del rock català. 1992 vam descobrir que el barça no havia de perdre sempre.

- hem begut d’això i hem tingut bons mestres. Per això el nostre objectiu no és ser com ells sinó aconseguir el seu èxit amb reptes que nosaltres ens plantegem. Dels bons mestres hem après que cal anar més lluny sempre. Si ells van reconstruir el país, a nosaltres ens toca acabar la feina.

- Així és com hem crescut. I així és com ens hem format. Però ja hem fet coses: hem constituït empreses, hem refundat institucions, hem portat fills al món… i ja no ens toca PENSAR quin país volem deixar als nostres fills. Ens toca CONSTRUIR el país que volem deixar als nostres fills.

-  Nosaltres som els que quan sigui el nostre moment. Des del catalanisme (tant de la política com d’altres sectors de la societat), no podrem oferir al país un nou projecte d’estatut. Hem d’anar més enll

- Per tant, Som una generació en la que desapareix el debat sobre el QUÈ, i hem d’assumir el debat del COM

La realitat política en la que sembla que ens haurem de moure (en destaco 4 elements)

- societat més desacomplexada però nacionalment més complexa (el país ha canviat molt)

- catalanisme s’ha sobiranitzat (potser no ha crescut prou, però s’ha sobiranitzat)

- Després de la sentència contra l’Estatut del TC s’ha acceptat i consolidat en la ment dels catalans que amb Espanya no hi ha cap encaix possible si volem mantenir la nostra personalitat com a poble. (només alguns hi insisteixen).

- I, en quart lloc, dels 2 objectius històrics del catalanisme (fer un país de qualitat i resoldre l’encaix amb Espanya) el primer és vigent i ha de continuar sent la nostra prioritat. El segon no és vigent. (crec que no és un fracàs de la nostra part, sinó d’Espanya). Ara, la qüestió no és com encaixar a Espanya sinó què i com negociar amb Espanya. I rumb fix a Europa.

Què haurem de fer? La Transició catalana

En els darrers 30 anys Espanya ha fet una transició amb èxit: de la dictadura a la democràcia. El catalanisme hi ha participat activament i, tot i això, no s’han complert els nostres objectius. S’ha complert el principal (democràcia), però no tots. El punt d’arribada, la democràcia és el punt de partida d’una nova etapa: de la reconstrucció nacional al dret a decidir.

Hem de fer 3 coses:

DEFINIR OBJECTIUS DE LA TRANSICIÓ CATALANA

- El COM no implica una sola sobirania. El debat sobre un referèndum, tal i com s’està plantejant en aquests moments és massa prim. De pensament antic. Cal decidir quines sobiranies necessitem aconseguir d’acord amb els reptes que el segle XXI presenta al món (energia, recursos naturals (aigua), poder econòmic i financer, telecomunicacions, cultura… Honestament crec que pel que menys haurem de patir en els propers anys és per la política, ja que en Mas de president estarà fent bé la seva feina.

DEFINIR ROLS. NOU LIDERATGE

- Hem de ser els JPG. (presentacions amb una imatge memorable, jo us proposo l’extensió de l’arxiu) Els joves de la porta giratòria, conscients que la política ja ni pot, ni ha de fer-ho tot. Impulsors d’ una nova mentalitat, que permeti entrar i sortir de la política

- Teixir lideratges en xarxa. Que vagin d’acord amb el que ha de ser la nova política

NOVA POLÍTICA

- La política ja no és la xarxa, ha de ser un node que connecti les diferents parts de la societat que no es relacionen per cooperar amb projectes compartits. I ho ha de fer d’una manera eficient, ràpida per fer avançar el país.

- La nova política: més propera, més creïble, més útil, més prestigi.

Primers passos (combinar el disseny de les sobiranies q volem i el model de país i el fer xarxa amb):

- govern independent de Madrid

- aixecar Catalunya (18% atur, 20% pobresa, 1/3 fracàs escolar, 40% atur juvenil)

- dret a decidir (després 10j, volem governs q facin el q els catalans demanin) Catalunya decideix cap on vol anar (llavors ja negociarem amb Espanya)

- concert econòmic (estatut primer gran enfrontament)

Recapitulem.

Pujol: hi som. Tenim compromís.

Qui som? Els de la porta giratòria, nova mentalitat (nous reptes, nova política)

Què hem de fer? Decidir el com, ja no ens cal debatre sobre el què

Missatge al país: s’ha acabat fer la transició espanyola. Comença la transició catalana

Per acabar.

El llibre que vaig regalar al President en motiu del seu aniversari era El factor humà, de John Carlin, d’on ha sortit la pel·lícula Invictus.

Dedicatòria: “hi ha moments a la vida que en situacions molt complicades sorgeixen homes que, senzillament, no fallen. I així s’escriu la història de la llibertat”. Pujol, modest, va dir que feia honor a la trajectòria de Mandela, quan tots sabem que em referia a ell.

Sense mesurar-les són dues històries en paral·lel: Uns que ho sacrifiquen tot per mantenir viu un ideal i uns de més joves que treballen per fer-lo possible.

El president Pujol és un home molt important en la història de Catalunya. Ha guiat el país i el catalanisme durant la transició espanyola. Nosaltres, amb en Mas al capdavant, iniciem la transició catalana!

Mentre els celonins i celonines anem descobrint que Sant Celoni és una mica més gran del que ens pensem, demostrem que som un gran poble. No té a veure amb la mida, sinó amb l’esperit. Aquesta darrera Festa Major n’ha estat un altre clar exemple.

Quan, des de l’equip de govern, vam presentar la programació d’enguany vam reconèixer que assumíem un risc important. La nostra Festa Major és un model d’èxit, que funciona i, tot i que la teoria diu que els canvis s’han de fer quan ets a dalt i no quan comences a baixar, fa mandra assumir el risc d’equivocar-se quan no en tens necessitat. En aquest cas s’ha fet, i ha funcionat. La resposta dels celonins i celonines al repte d’innovar i canviar algunes coses ha estat l’entusiasme, l’obertura de mires, la participació i la il•lusió. Enhorabona i gràcies.

Enhorabona perquè amb aquesta actitud hi tenim molt de guanyat. Pel que calgui. I gràcies a tothom que ho ha fet possible: els treballadors de l’Ajuntament, les entitats i voluntaris i la gent, que hi ha participat en massa. Tots imprescindibles, tots excel•lents.

Ara vindrà el moment de fer la valoració de tot plegat. Perquè a banda de l’èxit, a ningú que tingui ulls a la cara se li escapa que ha fet falta un sobreesforç per assolir els reptes plantejats. Ni que hi ha diferents maneres de veure les coses. Però l’objectiu d’aquestes ratlles és donar un agraïment sincer i emocionat per l’entrega, la passió i per la generositat.

Son un orgull pel poble els actes multitudinaris. Els Senys. Els negres. I que hi hagi per tot arreu petits, joves i grans, garantia per crear afició.

El soci majoritari del tripartit, el PSC, ha tornat de vacances amb una nova precampanya que demostra, rotundament, el lideratge estratègic de CiU. De fet, els socialistes no presenten una campanya sinó una contracampanya. Arran d’aquest fet hi ha diversos temes que val la pena comentar, com poden ser l’actitud del president Montilla respecte la convocatòria d’eleccions, l’intent d’amagar el tripartit i les sigles del PSC, el contingut enganyós de la campanya i la veritable realitat de l’acció de govern, o la victòria conceptual de la campanya que CiU va llançar el gener.

Al President li agrada fer-se pregar. L’època d’especulacions respecte la data electoral fa temps que ha acabat, ja no té sentit i sembla que Montilla encara no se n’ha adonat. Les eleccions seran el darrer trimestre del 2010, entesos. L’interès de la primera meitat de l’any era per un possible avançament electoral, ara que no es produirà aquest fer-se pregar per dir la data, mentre el seu partit va llançant campanyes, només pot respondre a la necessitat de Montilla de fer notar que això ho decidirà ell, després que tot, absolutament tota la resta li han decidit des de Madrid.

S’avergonyeixen de ser el tripartit i el PSC i volen amagar-ho. Conceptualment les comparatives de la campanya són un error. Comparar CiU amb Montilla no és el més precís a l’hora de comparar accions de govern. El que dicta el sentit comú és comparar CiU amb PSC o Tripartit, partits versus partits. Sobretot si l’any que s’agafa de referència és el 2003, on Montilla era Ministre del PSOE i no membre del govern de la Generalitat. Si no els convé que surti el nom del seu partit, i per això descarten el partit versus partit, tenen l’opció de comparar candidat versus candidat, però és evident que en aquest apartat tampoc en surten airosos.

A banda de falsejar les dates, ja he dit que el 2003 qui signa la campanya no era el “president” Montilla sinó ministre del PSOE també és enganyosa la informació que es dóna. Per exemple, insistir en el bon finançament de la Generalitat de Catalunya. Al costat del número de Mossos nous hi trobo a faltar la gestió de la conselleria d’Interior. I al costat dels nous mestres, el nivell dels nostres estudiants. Al costat del finançament m’agradaria saber l’endeutament de la Generalitat i el nombre d’aturats, la reducció dels sous i les pensions, les ajudes a les vídues, l’augment dels informes inútils, dels càrrecs de confiança, etc.

No estem davant d’una campanya, sinó d’una contracampanya. CiU ha aconseguit imposar el seu esquema estratègic de cara a les properes eleccions i el PSC no ha tingut més remei que posar-s’hi a roda. Mentre al gener CiU apostava per la il·lusió, el PSC deia “gent seriosa”. Quan CiU va plantejar el concepte “canvi” el PSC va apostar pel “segueixo”. Ara, a pocs mesos de les eleccions rectifiquen. I parlen de canvi “real”. De moment, el més real que ha canviat fins ara és que totes les enquestes han passat de donar 55 diputats a CiU el febrer a més de 60 el juny.

Són històricament coneguts els complexes del Partit dels socialistes de Catalunya a l’hora de fer servir les seves sigles. Com que saben que la dependència de partits espanyols a Catalunya és un mal negoci electoral han intentat, constantment, amagar les sigles del PSOE que segueixen les del PSC.

Tot i que l’historial de falles al país del socialisme català és inacabable qui més llum ha posat, recentment, sobre aquest tema ha estat el conseller d’economia i finances de la Generalitat, el senyor Antoni Castells.  Ho ha dit ben clar “quan s’ha d’escollir entre la defensa dels interessos de Catalunya i els del PSOE, el PSC sempre escull el PSOE”. Més clar, l’aigua. Dit aquesta setmana pel número 2 de la passada llista electoral del senyor Montilla.

Per dissimular aquest fet, el PSC ha anat signant campanyes, eslògans, congressos, etc., amb la marca “socialistes”, que fa de progre i t’estalvia la cosa territorial. Però el socialisme s’està ensorrant a Europa. La manca de projecte és absoluta i el concepte és perdedor de totes, totes.

Cal amagar que són el PSOE, socialistes és perdedor. No passa res, ho han arreglat ràpid: sociates!. Aquesta és la seva nova proposta. Han decidit obviar que és un concepte absolutament negatiu adduint que és de la manera que molta gent els coneix i l’han assumit com a propi. Genial. En un dels pitjors moments que viu la política des de la recuperació democràtica un partit decideix prescindir de la ideologia i dels valors i optar per un nom que fa modern i que, tot i que és despectiu, és com els coneix la gent. És com si una organització de persones negres decidís dir-se “negrates” o una associació de sud-americans decidís dir-se “sudaques”. S’ha treballat molt, i molt caldrà seguir treballant perquè el llenguatge ofensiu deixi de considerar-se normalitzat entre la nostra societat. Més enllà del màrqueting electoral, que no és el que vull valorar en aquest article, em sembla un error polític. Perquè la política necessita repensar-se, i apropar-se a la gent; fer-se més senzilla i modernitzar-se. Però sempre mirant de contribuir a fer una societat millor. Assumir un concepte del llenguatge despectiu com a propi, com a tret distintiu, no va en aquesta línia.

Ajudar a construir una societat millor vol dir, entre d’altres coses, intentar que els mots “negrata”, “sudaca”, “drogata” o “marica” no formin part del llenguatge assumit per tots com a normal. I la política ho ha de fer. Però deu ser complicat tenir credibilitat si ho intentes fer identificant-te com a  “sociata”.

El mundial de Sud-àfrica ha acabat amb la victòria d’una de les seleccions que, sens dubte,  ha fet millor futbol. Va bé, cada quatre anys, tenir l’oportunitat de calibrar com va el món del futbol, poder mesurar l’èxit dels models.

Crec que en aquest mundial un model ha fracassat i un altre ha tingut èxit. Ha fracassat el model anglès i ha triomfat el model català. Dic català i no espanyol perquè el Madrid forma part del model anglès. M’explico.

La lliga anglesa és una de les millors lligues del món. On més estrelles hi ha. On hi ha més espectacle. On es mouen més diners. Els clubs anglesos són competitius a nivell internacional, per la potència de la seva competició i per la gran quantitat d’estrelles que tenen a les seves files, gairebé cap anglesa. Segurament per això la selecció anglesa ha fracassat. Té bons clubs. Una gran lliga. Però al mundial no ha tingut estil, ni equip, ni projecte. Uns clubs d’èxit no han pogut definir un model de país.

La selecció espanyola ha begut del planter del Futbol Club Barcelona. El millor equip del món que es caracteritza per estar composat majoritàriament per gent del planter, amb valors i estil de joc molt ben definits, ha portat la selecció espanyola al triomf. Un triomf que és l’èxit del futbol català. Curiosament, els anglesos que tenen selecció no han ofert cap model propi de país a Sud-Àfrica. En canvi, el model Barça ha triomfat al mundial sense tenir model de país. Uns hi troben a faltar jugadors del Madrid i més sentiment espanyol. Altres voldríem veure la selecció catalana. El que és evident és que aquest mundial és un èxit pel futbol català.

No són aquestes planes el lloc on defensar les seleccions catalanes. Ni opinar sobre l’actitud dels jugadors catalans. No cal ni un bri de polèmica. El que està clar és que el que ha portat a Espanya a guanyar un mundial ha estat l’èxit del futbol català. Uns valors diferenciats, una manera de fer determinada –molt diferent al que Espanya havia ofert fins ara-, una mentalitat nova i un estil propi. I els jugadors parlant entre ells en català i fent la volta a l’estadi amb la senyera al coll. Tot el que en termes polítics es carrega la sentència del Tribunal Constitucional. Capello va voler que els anglesos juguessin com els italians i va perdre. Del Bosque va demostrar la seva intel·ligència: “Pedro, juga com ho fas al Barça”. A vegades al futbol hi ha més visió estratègica que a les estructures de l’estat. Ara amb el “Barça més que un club” ja no en tenim prou.

1.- La resposta a la crisi econòmica: La difícil situació que afronten empreses i famílies arran de la situació econòmica necessita de respostes decidides que afavoreixen l’especificitat pròpia del teixit empresarial català i que ajudin a resoldre els problemes de les persones amb majors dificultats. Ens cal una resposta catalana a la crisi que defineixi els nous reptes econòmics del país i les necessàries transformacions del nostre model productiu i que front a l’actual seguidisme de l’erràtica política econòmica del govern de l’estat permeti visualitzar una manera pròpia d’afrontar la crisi.

2.-La resposta a la laminació de l’autogovern: La sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut marca un fi d’etapa de l’autogovern català. Caldrà un nou full de ruta que combini a parts iguals l’ambició i la sensatesa. L’ambició per seguir incrementant el nostre autogovern, amb l’únic sostre que lliure i pacíficament decideixi en cada moment el poble català, i la sensatesa per a transitar sobre fulls de ruta rigorosos que evitin seguir alimentant la frustració i fatiga que es detecta en molts ciutadans després del llarg procés estatutari.

3.- Un ambiciós pla de reformes: són molts els debats que l’època de bonança econòmica i l’inacció governamental han deixat aturats i que ara demostren l’elevat grau de paràlisi al que ha estat sotmès el país. La transformació necessària per mantenir les polítiques de cohesió social i evitar l’esfondrament de l’estat del benestar, el debat energètic, les reformes a l’escola i a la universitat per incrementar el nivell acadèmic dels nostres joves i el seu coneixement d’idiomes i tants d’altres són temes inajornables a resoldre si volem seguir competint al món.

De la resposta que donem a aquests reptes en depèn en gran part el nostre futur com a actor propi diferenciat en el món global. Són moments, per tant, de reflexions realistes sobre quin és el millor govern que pot donar resposta simultània en aquests reptes. Tothom és lliure d’imaginar els models idíl·lics que voldria, però només hi ha dues opcions possibles de govern a partir de la tardor, un nou tripartit o un govern de CiU, que depenent del seu resultat tindrà major o menor marge per aplicar el seu programa polític.

Som molts que tenim clar de fa temps que ens cal un canvi. Que la millor opció de futur és un govern d’àmplia majoria de CiU liderat per Artur Mas. Als que encara imaginen escenaris utòpics demanar-los una profunda i rigorosa reflexió possibilista sobre qui està més preparat per afrontar els grans reptes actuals.

D’aquí a les eleccions hi haurà molt soroll de fons per evitar un debat de confrontació de models, de plantejament d’alternatives. No nego ni defujo que ens cal una manera diferent de fer política, però que el suposat regeneracionisme democràtic d’alguns i la inquisició partidista d’altres no serveixi de cortina de fum per no identificar les prioritats on tots plegats ens juguem el futur d’unes quantes generacions.