Bloc d'en Jordi Cuminal

“El meu compromís personal és que el pròxim govern serà el govern de la millor gent d’aquest país, de la gent més preparada, més entusiasta, més sòlida, que tingui realment alguna cosa a aportar”. (Artur Mas)

Situar al capdavant els més capacitats per obtenir els millors resultats possibles és el que sembla més lògic en qualsevol empresa, organització o equip esportiu. No obstant, és encara un repte pendent de la majoria de les nostres institucions i un element necessari per a la regeneració de la política.

(més…)

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

El Parlament no mereix això

La setmana passada vam celebrar al Parlament de Catalunya un ple sobre la crisi. Va ser un ple llarg del qual els de CiU no en vam sortir contents. Pel que fa al contingut, només us recordo les propostes d’Artur Mas i us recomano la primera i la segona part de les impressions d’en Jordi Baiget perquè jo vull parlar d’una altra cosa.

Després de les més de 10 hores de debat de dimecres i de 6 o 7 d’aquell dia, el dijous a la tarda vaig anotar algunes coses a la llibreta. A raig, amb la intenció de reflexionar-hi més endavant. N’agafo algunes (respecto la literalitat del que vaig escriure) i m’hi poso:

L’acord per l’acord

Segur que falto a la literalitat del que es digué, podeu contrastar-ho amb la transcripció del ple, però tots els grups del tripartit deien que calia un acord. La premsa ens preguntava, insistentment, si hi hauria acord. Dic insistentment perquè aquests plens tan llargs donen moltes estones per trobar-te amb la premsa als passos perduts, a la cafeteria, etc. “d’acord en què?” o “d’acord per fer què?” els responia jo. Però això no semblava importar, algú va decidir que calia arribar a un acord. La premsa havia decidit que el titular de l’endemà seria “acord” o “no acord” però, en canvi, sembla que no pesava gaire en què consistia allò en que ens havíem de posar d’acord.

Pressa per les compareixences / no compareixences

Durant aquell ple en que el tripartit ens deia que ens havíem de posar d’acord però no ens deia sobre què, vam haver de celebrar de pressa i corrents una comissió de cultura per decidir les compareixences que calia demanar pel debat de la llei del cinema. Ho vam haver de fer enmig d’un ple per complir amb el calendari d’urgència que se li ha donat a la llei del cinema, perquè tothom sap que la llei del cinema és un tema urgent i que tothom demana i que no respon a cap interès electoralista de cap partit.

No es van aprovar totes les propostes. Des de CiU les vam avalar totes. Creiem que és un sector prou ample i la llei ha generat prou controvèrsia com per escoltar tothom que ens ha demanat poder comparèixer. Estem parlant de 5 o 6 entitats més, què podia allargar-se, un dia? No em va semblar elegant que el Parlament no donés l’oportunitat de parlar a tothom. Avui, alguns diputats ens hem reunit –fora de la comissió- amb la gent que va ser desestimada. La reunió ha anat molt bé.

El to de Montilla

Ja ho vaig dir a través d’un twitt, però no em fa res repetir-ho: El president Montilla no està a l’alçada de la figura institucional que representa. No ho està quan porta escrita una resposta a una pregunta que encara no se li ha fet. I sovint respon coses que no se li pregunten. I tampoc ho està quan improvisa. Perquè té un to agressiu, un punt irrespectuós amb el que interpel·la. Ell sabrà si li suma o li resta començar cada resposta o intervenció dient que els any de CiU al govern eren pitjors, però el càrrec l’obliga a ser exigent amb ell mateix. Ell ha de donar nivell al debat. I si vol criticar que ho faci, però també que expliqui perquè fa les coses, o perquè no les fa. Que no ens descrigui com estem, que defineixi cap on creu que hem d’anar. Fer això no és voluntari, el seu càrrec li exigeix.

Mala imatge del Parlament de Catalunya

Ja m’allargo massa, ho deixo aquí. Acabo amb aquesta afirmació, que va ser dita per un diputat d’Iniciativa. Potser falto a la literalitat però més o menys feia així, dirigint-se a CiU perquè no retiràvem una proposta. “i llavors els estranya la mala imatge d’aquest Parlament”.

No estic gens d’acord amb que el Parlament tingui mala imatge. Crec sincerament que la política ha de canviar, també crec que tots hem de mirar de ser part de la solució i no del problema. Crec que el principal responsable de la desafecció política a Catalunya és “aquest artefacte inestable anomenat tripartit” (Maragall dixit). I crec molt injust voler projectar la baixa popularitat del govern a la institució del Parlament de Catalunya. Perquè la solució a la mala política vindrà, principalment, de la política.

De tota manera, segur que defensar l’acord per l’acord sense posar atenció en el contingut del que s’aprova, en aquest cas una reunió, l’acord va consistir en una nova reunió!; presentar 21 lleis en tràmit d’urgència quan queden 8 mesos de legislatura, agost inclòs; o no respondre a l’exigència que els càrrecs institucionals requereixen no ens ajuda.

Diuen que de tot se n’ha de treure algun aprenentatge. Que serveixi aquest ple perquè tot això no torni a passar.