Avui m’he estrenat a la tribuna d’opinió del diari ABC. Estic content per l’oportunitat que m’han donat i perquè no hi ha hagut cap problema perquè m’hi expressi en català. No sé si he estat l’únic. No sé si he estat el primer. En tot cas, segur que he estat dels primers en fer-ho, només cal continuar.
He pensat que al ser la primera vegada valia la pena donar un toc personal al text. Demostrar que no em fa res que em coneguin més enllà del que vull opinar políticament. Potser un xic arriscat. Ja ho veurem. Us deixo amb l’article.
Fa una bona colla d’anys, no recordo ben bé quants, vaig anar a pescar amb el meu oncle Joan i una colla d’amics seus. Jo era el més petit. Ens vam llevar d’hora i, sense esmorzar, vam pujar a la barca i ens vam dirigir mar endins. L’aire fresc a la cara, les esquitxades de les onades al topar amb l’embarcació i la sensació de velocitat em van agradar molt. Al cap d’una estona, mentre els homes començaven a muntar les canyes, l’embarcació es va aturar. Ja no hi havia rumb, ens movíem a mercè de les onades i, passats uns minuts, em vaig marejar. Molt. Els ho vaig dir, i ells van riure. Quan ja estava molt afectat els vaig dir “quan marxarem?” i la resposta, entre riures de nou, va ser “quan s’acabin els cucs, noi!”.
Ningú em mirava, consideraven normal el meu malestar. Quan tot de gavines envoltaven la barca, algú va adonar-se que els cucs eren a l’aigua. S’havien acabat els cucs, nois!… Quan ho recordem ara riem però en aquell moment ningú va riure gaire. Sense cucs no es podia pescar, per tant, algú va agafar el timó, va engegar de nou el motor i va portar la barca cap al port. L’aire i l’aigua a la cara i tornar-nos a moure en una sola direcció van ser el millor remei per al meu mareig. Després d’aquesta anècdota, suposo que no descobreixo res si dic que anar a pescar no és un pla que m’entusiasmi. (més…)
