Apunts etiquetats ‘Catalunya’

Enganyar la gent o el diccionari tripartit-català, català-tripartit

27 de octubre de 2010

(Article publicat al diari ABC el 27 d’octubre de 2010)

Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

enganys

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

Per què escoltem silenci?

27 de setembre de 2010

A voltes amb la realitat d’aquests dies en què passo poc temps a Barcelona per motius professionals he estat pensant i fixant-me una mica més detingudament en el que realment transcendeix de l’actualitat política i social del dia a dia de Catalunya fora d’ella.
Les conclusions són senzilles: tinc la sensació que el debat polític, encès i intens, quan un ho viu des de dins, fora no té la menor transcendència. Estem en temps electorals i la intensitat és frenètica en la política catalana. Els discursos, l’actualitat, les propostes i els debats. De tot això … res transcendeix. I no ho oblidem, la política és, o hauria de ser, un reflexe de la societat.
(més…)

No fem passar bou per bèstia grossa

2 de juliol de 2010

Un nou període electoral obliga a plantejar escenaris de futur i a imaginar models de país que posteriorment s’hauran de dur a terme si es disposa de la capacitat per governar. Tres són els principals reptes que Catalunya ha d’afrontar els propers anys de manera inajornable:

(més…)

Des de l’óptica de casa Nostra

28 de juny de 2010

En els últims sis mesos gran part dels meus esforços professionals els he focalitzat en el desafiament de la internacionalització i la recerca de nous mercats emergents per a la meva empresa. Sempre he preferit fixar-me en les oportunitats en lloc de les situacions de crisis. Havíem d’estar preparats i crec que ho estem. Encara que des de fa gairebé 15 anys he viscut i treballat en diferents ciutats i països, mai ho havia fet des de l’òptica de l’emprenedoria. Vull compartir amb vosaltres algunes de les meves reflexions sobre això (que, segurament, no descobreixen res de nou, però crec que aporten algunes sensacions en primera persona):

(més…)

Fets del Palau

25 de maig de 2010

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

pujol

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.

L’atracció des de la nostàlgia

5 de març de 2010

Aquest 2010 es compleixen 10 anys des que, després d’uns anys de vida a París, vaig decidir fixar la meva residència a Catalunya. Doncs dir, per tant, que sóc un català de 10 anys d’edat. Com altres tants que han vingut històricament a construir-se un futur en aquest país.

Quan parlem de la immigració a Catalunya, la major part de les vegades ens centrem en el fenomen d’acollida a treballadors, mà d’obra i ciutadans necessitats que vénen a la recerca d’una vida millor. Però Catalunya, històricament també ha estat un gran agent tractor de mà d’obra qualificada, classe mitjana, treballadors quialificats i el que podríem anomenar “immigració de coll blanc”. (més…)

Nova gent

18 de febrer de 2010

La incertesa  que es  genera en entorns de  crisis com  el present evidencia  quant n’és d’important per un país tenir una societat civil  ben vertebrada i compromesa. La fi d’un cicle econòmic que ha despullat totes les misèries i fragilitats del nostre sistema, fa necessària l’aparició de nous lideratges civils que al marge i complementàriament a  la política assumeixin responsabilitats pel col·lectiu per tal de fer avançar la societat.

Diuen Àngel Castiñeira i Josep Mª Lozano, professors d´ESADE que “L’excel·lència d’un país depèn, en bona mesura, del grau d’implicació dels seus professionals”. Al llarg dels anys,  a casa nostra hi ha hagut diversos casos on l’empenta i la consciència de construcció col·lectiva  ciutadana  s’ha traduït en el naixement d’emblemàtiques institucions.

(més…)

El dia que podíem perdre, però que varem tornar a guanyar

20 de desembre de 2009

guardiola copiaReconec que al minut 85 de la final del mundial de clubs, tal i com pensava que era impossible tenir dos finals de lliga a Tenerife, veia molt difícil tenir dos “minut 93″ màgics el mateix any.

Per les moltes coses que em podia saber greu no guanyar, la principal era per en Josep Guardiola. La persona que ha portat el Barça a aquell punt en que no cal que guanyi per estar-ne orgullós. I coneixent el país i sobretot, coneixent els culers, això és una gesta.

En Guardiola és un referent d’una generació i de tot el país. En destaco els 3 aspectes que considero més importants:

No es reivindica com a catalanista. Simplement n’exerceix. (just do it!)

Sigui a Ucraïna, Espanya o Anglaterra diu alguna cosa així “primer respondré en català que és la llengua del meu país i als periodistes catalans no tinc per què parlar-los en una altra llengua. Tenim tot el temps del món, no tinc pressa, després els podré respondre gustosament en castellà, anglès o italià, com vostès prefereixin”. No s’altera, és humil. Ho té clar i té la preparació necessària per fer-ho així.

No parla de fer feina, la fa. I la fa molt bé.

Potser sí que primer l’augment de cabells blancs i, més tard, l’augment de l’alopècia delaten la dedicació i la pressió que suporta. Però ell no es compadeix mai. Ho va dir el primer dia “ho donarem tot” i així ha estat. Darrere un equip que és un engranatge gairebé perfecte hi ha molta dedicació. Estudiar els rivals, l’estratègia, la  tàctica, les jugades a pilota parada, les concentracions, la condició física, la combinació de tantes competicions, la gestió dels egos del vestidor, la premsa (!) d’aquí i d’allà i l’entorn del club -que coneix  a la perfecció, les reaccions de després del partit, d’ell i dels jugadors, només són algunes de les coses que cal controlar perquè això funcioni. Guardiola no improvisa res. La millor mostra, els 7 minuts abans de sortir al camp per jugar la final de la Champions.

No parla de valors, els transmet

És jove, modern i cosmopolita. I lluny de l’acomplexament que tant sovint es predica a casa nostra, és amic de l’ordre, l’autoritat, l’esforç, la puntualitat, el respecte, l’educació. Perfecte.

Guardiola és referent d’una generació i d’un país. D’una generació per tot el que acabo de dir. Però també ho ha de ser pel país. Sobretot pels que el veien un nen quan TV3 ens el va ensenyar com a recull-pilotes del Camp Nou al partidàs contra la Juve l’any 86 i l’han vist créixer com a jugador. En Pep ja és un home i ha fet del Barça el millor club del món. Sense les pors i les renúncies de la generació que el va precedir. Demostrant que els temps estan canviant. Que l’actitud que cal és una altra. I que no hem de renunciar a res.

Presentació

9 de desembre de 2009

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

dibujando manos 1948

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com

Joan Ferran a la porta de la presó

10 de octubre de 2009

socialistesalapres copiaAhir vaig anar a la tertúlia radiofònica a Onda Cero. Sabia que parlaríem d’actualitat. Per això, just abans d’entrar vaig escriure al meu twitter “tinc ganes de tornar a parlar de política i no de segons què”.

La conductora del programa ho va enfocar molt bé: si calia o no modificar la llei veient la pressió social  que havia generat la no entrada de Fèlix Millet a la presó, el conflicte entre jutges i fiscals, la credibilitat i la confiança en les institucions. És a dir, podíem parlar de política.

Però un dels tertulians era el senyor Ferran, del PSC. No va fer cap referència a cap del temes plantejats, al cap de dos segons parlava de la Fundació Trias Fargas. Jo li vaig dir que considerava la seva actitud poc responsable i màxim exponent de la mediocritat que ha portat el nostre país a la decadència actual. Que des de la política hem d’oferir alguna cosa més a la societat.

El senyor Ferran va tenir el detall de reconèixer que els convenis entre fundacions són legals, però llavors em va parlar d’ètica i moral. I jo li vaig parlar de l’any 1997. L’any 97 jo tenia 20 anys i no estava en política. Ell sí. I aquell any estava a la porta de Can Brians acompanyant un dirigent del partit socialista a la presó per finançament il·legal del seu partit. Per tant, de segons què, lliçons, les justes.

No era una acusació personal. Però no ho va entendre. Ja que va reaccionar interrompent-me, i citant coses de fa molts anys enrere tot apujant el to. És una acusació a una manera de fer que no m’agrada i considero prima i injusta. L’altre dia, xerrant amb un destacat militant socialista de l’Hospitalet amb qui tinc una molt bona relació de fa anys, li deia que el senyor Ferran per mi representa la pitjor cara de la política: no li recordo cap proposta positiva. Sempre a la contra, sempre atacant, considerant que el que no pensa com ell ha de ser arrencat.

Reivindico que la justícia actuï i de pressa. Que els partits assumim que a qualsevol lloc hi pot haver algú que obri malament i que, en aquests casos, el que cal és prendre mesures. Però, sobretot, reivindico un esforç per ser responsables en la manera de fer, perquè la no política, que per mi representa el senyor Ferran, condueix la societat a l’abisme. I els que creiem que la política val la pena i que el país val la pena tenim dret a intentar fer-ho millor.

Fa 12 anys jo en tenia 20 i no estava en política, vostè fent política era a la porta d’una presó. Deixi demostrar a una nova generació, de tots els partits, que ara arriba, que hi ha projectes i il·lusió per fer les coses millors.