Bloc d'en Jordi Cuminal

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.