Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral·lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen.  Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem  d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il·lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.

No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.

El Parlament no mereix això

La setmana passada vam celebrar al Parlament de Catalunya un ple sobre la crisi. Va ser un ple llarg del qual els de CiU no en vam sortir contents. Pel que fa al contingut, només us recordo les propostes d’Artur Mas i us recomano la primera i la segona part de les impressions d’en Jordi Baiget perquè jo vull parlar d’una altra cosa.

Després de les més de 10 hores de debat de dimecres i de 6 o 7 d’aquell dia, el dijous a la tarda vaig anotar algunes coses a la llibreta. A raig, amb la intenció de reflexionar-hi més endavant. N’agafo algunes (respecto la literalitat del que vaig escriure) i m’hi poso:

L’acord per l’acord

Segur que falto a la literalitat del que es digué, podeu contrastar-ho amb la transcripció del ple, però tots els grups del tripartit deien que calia un acord. La premsa ens preguntava, insistentment, si hi hauria acord. Dic insistentment perquè aquests plens tan llargs donen moltes estones per trobar-te amb la premsa als passos perduts, a la cafeteria, etc. “d’acord en què?” o “d’acord per fer què?” els responia jo. Però això no semblava importar, algú va decidir que calia arribar a un acord. La premsa havia decidit que el titular de l’endemà seria “acord” o “no acord” però, en canvi, sembla que no pesava gaire en què consistia allò en que ens havíem de posar d’acord.

Pressa per les compareixences / no compareixences

Durant aquell ple en que el tripartit ens deia que ens havíem de posar d’acord però no ens deia sobre què, vam haver de celebrar de pressa i corrents una comissió de cultura per decidir les compareixences que calia demanar pel debat de la llei del cinema. Ho vam haver de fer enmig d’un ple per complir amb el calendari d’urgència que se li ha donat a la llei del cinema, perquè tothom sap que la llei del cinema és un tema urgent i que tothom demana i que no respon a cap interès electoralista de cap partit.

No es van aprovar totes les propostes. Des de CiU les vam avalar totes. Creiem que és un sector prou ample i la llei ha generat prou controvèrsia com per escoltar tothom que ens ha demanat poder comparèixer. Estem parlant de 5 o 6 entitats més, què podia allargar-se, un dia? No em va semblar elegant que el Parlament no donés l’oportunitat de parlar a tothom. Avui, alguns diputats ens hem reunit –fora de la comissió- amb la gent que va ser desestimada. La reunió ha anat molt bé.

El to de Montilla

Ja ho vaig dir a través d’un twitt, però no em fa res repetir-ho: El president Montilla no està a l’alçada de la figura institucional que representa. No ho està quan porta escrita una resposta a una pregunta que encara no se li ha fet. I sovint respon coses que no se li pregunten. I tampoc ho està quan improvisa. Perquè té un to agressiu, un punt irrespectuós amb el que interpel·la. Ell sabrà si li suma o li resta començar cada resposta o intervenció dient que els any de CiU al govern eren pitjors, però el càrrec l’obliga a ser exigent amb ell mateix. Ell ha de donar nivell al debat. I si vol criticar que ho faci, però també que expliqui perquè fa les coses, o perquè no les fa. Que no ens descrigui com estem, que defineixi cap on creu que hem d’anar. Fer això no és voluntari, el seu càrrec li exigeix.

Mala imatge del Parlament de Catalunya

Ja m’allargo massa, ho deixo aquí. Acabo amb aquesta afirmació, que va ser dita per un diputat d’Iniciativa. Potser falto a la literalitat però més o menys feia així, dirigint-se a CiU perquè no retiràvem una proposta. “i llavors els estranya la mala imatge d’aquest Parlament”.

No estic gens d’acord amb que el Parlament tingui mala imatge. Crec sincerament que la política ha de canviar, també crec que tots hem de mirar de ser part de la solució i no del problema. Crec que el principal responsable de la desafecció política a Catalunya és “aquest artefacte inestable anomenat tripartit” (Maragall dixit). I crec molt injust voler projectar la baixa popularitat del govern a la institució del Parlament de Catalunya. Perquè la solució a la mala política vindrà, principalment, de la política.

De tota manera, segur que defensar l’acord per l’acord sense posar atenció en el contingut del que s’aprova, en aquest cas una reunió, l’acord va consistir en una nova reunió!; presentar 21 lleis en tràmit d’urgència quan queden 8 mesos de legislatura, agost inclòs; o no respondre a l’exigència que els càrrecs institucionals requereixen no ens ajuda.

Diuen que de tot se n’ha de treure algun aprenentatge. Que serveixi aquest ple perquè tot això no torni a passar.

Els Manel són el grup revelació de l’any 2009. 70 concerts arreu del territori. Popularment coneguts entre un públic que té de tot: edat, joventut, maduresa, experiència, inquietud.

Manel és aquell grup que ens identifica, per les lletres, per la música, pels sons, pel posat, pel fer. Manel ens és proper perquè són d’aquí.

Manel té ritme joiós. Manel transmet felicitat i pau interior. (més…)

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com