Bloc d'en Jordi Cuminal

Tot i que quan el poeta parlava de la necessitat de “salvar-nos els mots” es referia a una altra qüestió, crec que és bo que des de la política, de tant en tant, procurem “retornar-nos el nom de cada cosa”. Perquè si les normes son importants per una democràcia de qualitat, també ho és el llenguatge.

El Decret que ha imposat el govern tripartit per col·locar a dit el senyor Enric Marín com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és criticable per diversos motius: Primer, perquè respon a la voluntat de posar a algú amb carnet d’un determinat partit al capdavant dels mitjans públics de la Generalitat. Segon, perquè aquesta voluntat, que respon a la idea de “posar-hi un dels nostres” enlloc de posar-hi als millors, pot amagar la voluntat d’exercir-ne un cert control i no la direcció més eficient i plural. I tercer, perquè s’han fet trampes al Parlament de Catalunya.

Els fets son prou coneguts, per tant, prefereixo córrer el risc de donar pocs detalls d’un relat que és per sucar-hi pa, que córrer el risc d’avorrir-los amb una història ja explicada diverses vegades. Com en totes les bones històries d’intriga, crec que hi ha tres moments clau: Plantejament; el senyor Sàez decideix fer un canvi a la seva vida i dimiteix, per sorpresa i sense donar explicacions, de President de la CCMA. Nus;  pels equilibris de poder existents entre el tripartit, Esquerra exigeix que es nomeni immediatament un altre membre al Consell de govern de la CCMA per nomenar-lo president. El candidat ha de ser d’Esquerra. I desenllaç; el govern fa un decret que li permet saltar-se la llei que requereix que els 2/3 del Parlament de Catalunya avalin les persones que dirigeixen els mitjans públics de la Generalitat. És a dir, la història acaba amb que el Govern fa un decret per saltar-se el consens.

Dos terços és una majoria molt àmplia, per arribar-hi és necessari que diferents partits es posin d’acord. Aquesta mesura només la compleixen aquelles lleis o nomenaments que, per la seva importància o especificitat, requereixen una amplia entesa. L’elecció del president de la corporació és un d’aquests casos. I que s’hagi canviat la llei per modificar la majoria necessària i així imposar una persona a dit ha generat molt rebombori. L’estrella del debat el dia de l’elecció va ser el consens.

El tripartit, Montilla, va fer el decret de la Corporació abans que el debat arribés al Parlament. Quan el dia del Ple vam demanar als diputats i diputades del tripartit en quines accions basaven les seves acusacions de “bloqueig” per part de CiU a l’hora de substituir el dimitit Sàez van respondre “en una clara voluntat manifesta”. És a dir, cap acció de bloqueig. Llavors, per què el decret? Per què temien que no hi pogués haver acord amb la figura del senyor Marín?

Que el Col·legi de periodistes i CiU demanessin la dimissió del senyor Marín quan feia de secretari de comunicació del govern tripartit perquè durant l’enfonsament del Carmel va protagonitzar el que s’anomena “apagada informativa” prohibint als periodistes acostar-se a la zona per informar, podia fer pensar que no era el candidat més ben situat per comptar amb el nostre suport. Discrepar no vol dir tenir ganes de bloquejar res, igual que consens no vol dir fer empassar als altres la teva voluntat.

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.