Bloc d'en Jordi Cuminal

El dimecres 19 de maig, mentre alguns mitjans de comunicació embrutaven una mica més l’imaginari polític català, vaig assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau. Tal com va dir el conductor de l’acte, el premi Sant Jordi Xavier Bosch, els veritables Fets del Palau.

Impressionant. Emocionant. Per no espatllar-ho, em limito a compartir la transcripció del que va dir Jordi Pujol.

L’acte va comptar amb una important representació de la societat civil catalana i de diversos parlamentaris de CiU. Ningú del tripartit. Segurament Lluís Recoder té raó quan diu a twitter: 50 anys dels Fets del Palau,el Memorial Democràtic ho ignora, deuen pensar “eren antifranquistes però no eren dels nostres”.

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 19 de maig de 2010

Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il·lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bijuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui  amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il·lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer.

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.