Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 27 d’octubre de 2010)

Sembla que queden lluny aquells dies que Montilla i Puigcercós es vanagloriaven d’haver dirigit el primer tripartit des de la distància i haver dissenyat el segon, aquesta vegada com a protagonistes directes, durant la seva etapa de política a Madrid quan el primer feia de Ministre i el segon de diputat al Congrés.

Ara bufen altres vents –enquestes- i el seu invent és detestat per la gran majoria del poble de Catalunya. Inclosos els votants dels seus partits. I, per això, miren de desempallegar-se’n. Això sí, amb el mateix estil llampant i pompós que van començar. Al Liceu. Amb un gran lema: “punt i a part”.

La majoria de la societat demana “punt i final”, però al cap d’unes hores tot sembla indicar que estem parlant d’un “punt i seguit” o fins i tot, només d’uns punts suspensius. Per no quedar com uns mentiders, perquè tothom sap que si sumen repetiran el tripartit, de fet, és l’única opció que té Montilla per ser President una altra vegada, fonts socialistes han matisat el missatge “el president va dir que no repetirà el tripartit –atenció!- en les mateixes condicions que les actuals”. Ahh! És que la política del tripartit s’ha de saber interpretar…

Jo tinc la sort de tenir companys com en Jordi Turull que després de tractar alguns anys amb aquest “artefacte inestable”, així va anomenar un conseller del tripartit al tripartit, ens posa llum per entendre aquest llenguatge d’uns polítics que la majoria de la societat catalana vol canviar, perquè ja en té prou. És el diccionari tripartit-català. És molt extens, ja em perdonaran però no m’hi puc estendre gaire, només cito alguns exemples: El que fins l’any 2003 eren “barracons”, ara son “aules d’estudi de qualitat”. El que fins l’any 2003 s’anomenava “transvasament” ara s’anomena “captacions puntuals d’aigua”. El que es coneix com “estar escurat” n’anomenen “tensions puntuals de tresoreria”. I el que es coneix com un “embolic”, fins i tot Montilla va intentar desmentir aquesta paraula, el tripartit n’anomena “nova cultura de la coalició”.

El senyor Montilla només té una possibilitat de ser president. I el senyor Hereu, si és que és el candidat, Alcalde. Igual que una gran majoria d’alcaldes socialistes. I aquesta única possibilitat es diu Tripartit.  Si en el diccionari tripartit “punt i a part” vol dir “punt i seguit” o “ja en parlarem més endavant” ho veurem d’aquí un mes. També veurem que potser no es tracta d’un nou diccionari, sinó que consisteix en mirar d’enganyar la gent.

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com

Ahir vaig anar a la tertúlia radiofònica a Onda Cero. Sabia que parlaríem d’actualitat. Per això, just abans d’entrar vaig escriure al meu twitter “tinc ganes de tornar a parlar de política i no de segons què”.

La conductora del programa ho va enfocar molt bé: si calia o no modificar la llei veient la pressió social  que havia generat la no entrada de Fèlix Millet a la presó, el conflicte entre jutges i fiscals, la credibilitat i la confiança en les institucions. És a dir, podíem parlar de política.

Però un dels tertulians era el senyor Ferran, del PSC. No va fer cap referència a cap del temes plantejats, al cap de dos segons parlava de la Fundació Trias Fargas. Jo li vaig dir que considerava la seva actitud poc responsable i màxim exponent de la mediocritat que ha portat el nostre país a la decadència actual. Que des de la política hem d’oferir alguna cosa més a la societat.

El senyor Ferran va tenir el detall de reconèixer que els convenis entre fundacions són legals, però llavors em va parlar d’ètica i moral. I jo li vaig parlar de l’any 1997. L’any 97 jo tenia 20 anys i no estava en política. Ell sí. I aquell any estava a la porta de Can Brians acompanyant un dirigent del partit socialista a la presó per finançament il·legal del seu partit. Per tant, de segons què, lliçons, les justes.

No era una acusació personal. Però no ho va entendre. Ja que va reaccionar interrompent-me, i citant coses de fa molts anys enrere tot apujant el to. És una acusació a una manera de fer que no m’agrada i considero prima i injusta. L’altre dia, xerrant amb un destacat militant socialista de l’Hospitalet amb qui tinc una molt bona relació de fa anys, li deia que el senyor Ferran per mi representa la pitjor cara de la política: no li recordo cap proposta positiva. Sempre a la contra, sempre atacant, considerant que el que no pensa com ell ha de ser arrencat.

Reivindico que la justícia actuï i de pressa. Que els partits assumim que a qualsevol lloc hi pot haver algú que obri malament i que, en aquests casos, el que cal és prendre mesures. Però, sobretot, reivindico un esforç per ser responsables en la manera de fer, perquè la no política, que per mi representa el senyor Ferran, condueix la societat a l’abisme. I els que creiem que la política val la pena i que el país val la pena tenim dret a intentar fer-ho millor.

Fa 12 anys jo en tenia 20 i no estava en política, vostè fent política era a la porta d’una presó. Deixi demostrar a una nova generació, de tots els partits, que ara arriba, que hi ha projectes i il·lusió per fer les coses millors.