Els laberints de la llibertat
31 de agost de 2009Un dels llibres que m’he llegit aquestes vacances és Els laberints de la llibertat, Vida de Ramon Trias Fargas, de Jordi Amat, publicat per La Magrana.
No tinc cap intenció de fer crítica literària, però vull dir que m’ha agradat molt. M’ha agradat disposar de l’oportunitat d’acostar-me a Trias Fargas, a la seva visió i manera d’actuar, al seu pensament, a les seves notes i a la seva personalitat. I m’ha agradat la manera que l’autor, Jordi Amat, ho fa possible. Molt recomanable.
L’autor ens mostra moltes facetes del personatge i em sembla que totes fan justícia al títol del llibre. Per acostar-nos a la realitat política actual, cito quatre apunts de la visió que Trias Fargas tenia sobre la relació Catalunya-Espanya que ens han de fer reflexionar.
Pàgina 328. “<Volem una Generalitat Catalana. Volem un estat català. No cedirem. No ens donarem per vençuts. Guanyarem i construirem l’estat català que tots desitgem>. Trias que s’havia fet un fart de dir que no era independentista, no estava dient que volia aixecar fronteres a l’Ebre, sinó que el desenvolupament autonòmic que ells defensaven pressuposava la possibilitat de crear un país d’estats federals com els Estats Units”.
Pàgina 339. “Trias Fargas deia que eren cinc-cents anys, i potser exagerava, però en aquell moment ja eren bastants més de dos-cents cinquanta. L’arribada de la democràcia havia fet pensar a persones com ell –federalista tenaç- que els homes de la llibertat aconseguirien canviar la lògica del funcionament de l’Estat. No va ser ni seria així. <Les resistències del centralisme són inesgotables, va sentenciar>”.
Pàgina 343. “Trias, catalanista granític, diria temps després que la classe política catalana (amb ell inclòs) s’havia equivocat limitant la defensa de la personalitat a la llengua. <Tot i ésser important, no és el determinant d’una política nacionalista>. La personalitat existeix o no, i la catalana existeix. Però el determinant en política és la possibilitat que les institucions paguin el preu de la llibertat i provin d’eixamplar-la”.
Pensar en gran la Catalunya del futur, el centralisme de l’Estat i la necessitat d’un finançament just. Tres temes d’extrema actualitat no resolts encara. El darrer apunt no segueix l’ordre cronològic del llibre, però crec que és imprescindible acabar per aquí: Pàgina 294. “Sense negociar amb qui governés a Madrid, deia Trias, el nacionalisme català es trobaria forçat a avançar pel camí de l’independentisme”.
D’això fa més de 30 anys, en plena transició, quan semblava que tot estava per fer i tot era possible. Avui, que no es compleixen els acords ni els terminis ni les lleis, i que la justícia amputa la voluntat dels ciutadans expressada en referèndum m’encantaria saber què diria Ramon Trias Fargas.
Fotografia: www.catdem.org
