Bloc d'en Jordi Cuminal

S’han acabat els temps per la lírica. Davant la frivolitat i inconsistència del govern Zapatero la Unió Europea i els Estats Units, preocupats per l’efecte que podia provocar la caiguda de l’estat espanyol, l’han obligat a prendre mesures per reduir el dèficit públic i els nivells d’endeutament.

No hem d’oblidar que si s’ha arribat fins aquesta situació ha estat per la manca de rigor i de responsabilitat amb la que s’ha gestionat la crisi fins al moment. La negació de la realitat durant molt de temps amb l’únic objectiu de guanyar unes eleccions, ni que fos enganyant a la ciutadania amagant la realitat de les xifres macroeconòmiques, l’assumpció de mesures populistes com els 400 euros o les obres finançades pel famós pla Zapatero, la majoria de les quals eren clarament prescindibles i que semblava que perseguien més omplir els carrers de cartells fent propaganda indirecta del govern de l’estat que lluitar veritablement contra la crisi. (més…)

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)

Els Manel són el grup revelació de l’any 2009. 70 concerts arreu del territori. Popularment coneguts entre un públic que té de tot: edat, joventut, maduresa, experiència, inquietud.

Manel és aquell grup que ens identifica, per les lletres, per la música, pels sons, pel posat, pel fer. Manel ens és proper perquè són d’aquí.

Manel té ritme joiós. Manel transmet felicitat i pau interior. (més…)

En unes recents jornades sobre nova consciència, política i lideratge, el professor d’Esade i conferenciant d’èxit, Alex Rovira advertia sobre els perills de la mala política i la necessitat d’afrontar canvis reals si no es vol provocar un trencament absolut i una distància irrecuperable entre ciutadania i política.

La política, malauradament, avui és percebuda de manera majoritària, tal i com deia Rovira, com la imatge de la des-humanització, i se li associen visions tant dolentes com la manca d’ètica, de consciència, d’alteritat, de coratge i de sensacions. Dit amb altres paraules, la política és percebuda com el reflex del que és la manca de qualitat humana.

(més…)

Reconec que al minut 85 de la final del mundial de clubs, tal i com pensava que era impossible tenir dos finals de lliga a Tenerife, veia molt difícil tenir dos “minut 93″ màgics el mateix any.

Per les moltes coses que em podia saber greu no guanyar, la principal era per en Josep Guardiola. La persona que ha portat el Barça a aquell punt en que no cal que guanyi per estar-ne orgullós. I coneixent el país i sobretot, coneixent els culers, això és una gesta.

En Guardiola és un referent d’una generació i de tot el país. En destaco els 3 aspectes que considero més importants:

No es reivindica com a catalanista. Simplement n’exerceix. (just do it!)

Sigui a Ucraïna, Espanya o Anglaterra diu alguna cosa així “primer respondré en català que és la llengua del meu país i als periodistes catalans no tinc per què parlar-los en una altra llengua. Tenim tot el temps del món, no tinc pressa, després els podré respondre gustosament en castellà, anglès o italià, com vostès prefereixin”. No s’altera, és humil. Ho té clar i té la preparació necessària per fer-ho així.

No parla de fer feina, la fa. I la fa molt bé.

Potser sí que primer l’augment de cabells blancs i, més tard, l’augment de l’alopècia delaten la dedicació i la pressió que suporta. Però ell no es compadeix mai. Ho va dir el primer dia “ho donarem tot” i així ha estat. Darrere un equip que és un engranatge gairebé perfecte hi ha molta dedicació. Estudiar els rivals, l’estratègia, la  tàctica, les jugades a pilota parada, les concentracions, la condició física, la combinació de tantes competicions, la gestió dels egos del vestidor, la premsa (!) d’aquí i d’allà i l’entorn del club -que coneix  a la perfecció, les reaccions de després del partit, d’ell i dels jugadors, només són algunes de les coses que cal controlar perquè això funcioni. Guardiola no improvisa res. La millor mostra, els 7 minuts abans de sortir al camp per jugar la final de la Champions.

No parla de valors, els transmet

És jove, modern i cosmopolita. I lluny de l’acomplexament que tant sovint es predica a casa nostra, és amic de l’ordre, l’autoritat, l’esforç, la puntualitat, el respecte, l’educació. Perfecte.

Guardiola és referent d’una generació i d’un país. D’una generació per tot el que acabo de dir. Però també ho ha de ser pel país. Sobretot pels que el veien un nen quan TV3 ens el va ensenyar com a recull-pilotes del Camp Nou al partidàs contra la Juve l’any 86 i l’han vist créixer com a jugador. En Pep ja és un home i ha fet del Barça el millor club del món. Sense les pors i les renúncies de la generació que el va precedir. Demostrant que els temps estan canviant. Que l’actitud que cal és una altra. I que no hem de renunciar a res.

Vull agrair la oportunitat que em dona en Jordi Cuminal de compartir el seu bloc per fer arribar les meves reflexions. És remarcable que persones com ell que estan a l’inici de la seva carrera política tinguin tant clar que la col·laboració amb d’altres enforteix els projectes col·lectius. Una de les virtuts del lideratge és tenir prou confiança en un mateix com per permetre contrastar-se constantment amb les idees dels altres. És obvi que en Jordi té aquesta virtut.

La pèssima experiència que suposaren règims totalitaris com el nazisme i el comunisme, i el pensament majoritari d’ideologia liberal i socialdemòcrata de la segona meitat del S.XX han centrat tota la reflexió sobre drets i deures en l’individu, obviant majoritàriament la reflexió sobre els drets col·lectius. La Declaració dels Drets Humans, de la que fa poc es celebrà el seixantè aniversari, es fruit gairebé en la seva totalitat d’aquesta preocupació pels drets individuals.

(més…)