Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

(Article publicat al Diari abc el 12 de maig de 2010)

Ha estat durant la presidència espanyola de la Unió Europea que Europa ha humiliat Zapatero imposant-li una retallada de 5000 milions d’euros de dèficit com a recepta econòmica. Aquesta retallada afectarà Catalunya, ja que se sumarà al baix nivell d’execució de les inversions que ha de fer l’estat al nostre país i que no fa, sobretot en  carreteres i ferrocarrils.

Veient aquesta situació el govern tripartit de Montilla ha intentat reaccionar però, com sempre, tard i malament. Sempre a remolc, ara anuncien un nou pla d’austeritat. Dic nou perquè l’any passat ja en van prometre un que, per cert, ha estat incomplert absolutament.

Per ser una mica rigorosos amb el llenguatge, el tripartit hauria de parlar d’un pla de moderació de la despesa, o un pla de més control de la despesa o, tant és, el que està clar és que no poden parlar d’austeritat. Són tan alts els volums de dispendi del diner públic que, per més que es freni, costarà molt acostar-se a alguna cosa que es pugui dir austeritat. Algunes dades: La Generalitat en set anys ha passat de 147.000 treballadors a 226.000. Més Mossos, més metges i més mestres, sí, però no 86.000, segur. L’augment dels càrrecs de confiança és espectacular, el nombre d’informes encarregats i el volum econòmic d’aquests informes esperpèntic, la desviació pressupostària sobretot de l’obra pública d’un altre món i, fins ara, s’han dedicat a augmentar salaris i a remodelar edificis governamentals.

Patim un govern que creu que els problemes se solucionen fent plans quan el que cal és executar-los. No cal que cada any ho anunciïn, el que cal és que algun dia ho practiquin. El president Montilla demana un cop de mà a tothom quan és ell qui té més marge per actuar. Com? Retallant alts càrrecs i assessors d’una manera immediata.

Montilla no té crèdit. Les mesures d’austeritat anunciades l’any passat pel Tripartit no s’han aplicat, han quedat en res. Aquest fet li dóna molt poca credibilitat al govern davant d’aquest nou anunci. Que l’Agència Catalana de Cooperació hagi passat de 49 treballadors a 122 en 4 anys li dóna molt poca credibilitat al govern quan parla d’austeritat. Que GISA hagi passat de 175 treballadors al 2006 a 244 el 2010 fa molt poc creïble que Montilla digui que s’estreny el cinturó. Que la línia 9 del metro que l’any 2004 estava pressupostada en 3.400 milions d’euros actualment tingui un cost de 7000 milions d’euros és una vergonya. Ras i curt: l’administració de la Generalitat que ha creat el Tripartit és tan sobredimensionada i insostenible i la despesa corrent tan desbocada que crec, sincerament, que quan algú del Tripartit parla d’austeritat és, senzillament, mentida.

Després de l’entrevista de dilluns passat que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, s’han aixecat veus, al meu entendre perilloses, en contra el to, l’actitud i la manera de fer de la periodista.

Joan Ferran, que malda per arrencar la “crosta nacionalista(?)” de TV3, Josep M. Balcells, Carme Figueras, Antonio Franco, etc., han tret l’artilleria verbal per criticar la periodista i defensar, defensar?, al President. Un president que té un clar problema amb la llibertat de premsa.

No és la primera vegada que passa una cosa així. Com a candidat, el senyor Montilla va deixar plantat Xavier Sala Martín durant una entrevista per La Vanguardia, això sí, després de dir-li de tot i abans d’ordenar que res de l’incident sortit publicat. Durant els governs tripartits hem pogut conèixer l’existència de 2 informes sobre mitjans de comunicació i sobre periodistes, qualificant-los de bons i dolents. S’haurien pogut atrevir a dir afectes i desafectes, no?

El quart episodi, almenys que coneguem, és aquesta entrevista. Crec molt injust que des del PSC es sotmeti a la directora de TVC, una reconeguda professional, a aquesta pressió. Si volem uns mitjans públics de qualitat no podem permetre un linxament per part del govern cada vegada que els son incòmodes. Per això ho hem denunciat públicament.

És sorprenent que això passi al segle XXI, però acabaré aquest post recordant què és la llibertat de premsa: és la llibertat o la immunitat dels mitjans de comunicació per a publicar o disseminar informació, ja sigui mitjançant la impressió o emissió o publicació electrònica, sense cap tipus de control governamental o censura. La llibertat de premsa és indispensable per als drets individuals, una societat lliure i el govern democràtic.

I a la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix que estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres. Que tinguem sort.