Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat el 23 de juny de 2010 al diari ABC)

Durant les darreres 7 setmanes Artur Mas ha definit el marc ideològic on creixerà el programa electoral de CiU per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho ha fet en un format innovador que hem anomenat DOC session: Els diàlegs orientats al canvi. A ningú se li escapa que l’anglicisme del nom és per recordar-nos les populars JAM sessions, on un grup de músics es reuneixen d’una forma informal per tocar música no escrita ni assajada.

CiU ha parlat de cohesió, atur, nació, valors, innovació, sostenibilitat i institucions, en un escenari presidit per una gran pantalla plena de recursos audiovisuals que acompanyaven les exposicions d’Artur Mas, amb els experts més destacats de cada tema sense pressa, sense buscar el titular de l’endemà i amb la voluntat d’escoltar, analitzar i compartir idees. Amb experts, però també amb els assistents a cada sessió i amb els internautes. Conscients que el ciutadà té coses a dir i la voluntat de ser protagonista de la política del segle XXI.

Els assessors de Montilla van a remolc amb els seus “diàlegs pel progrés”. Còpia de format, còpia de nom, però sense entendre res de la filosofia: No es pot convidar a un expert perquè dialogui amb el president Montilla i donar-li escrita, abans de pujar a l’escenari, la pregunta que li ha de fer. És tanta la mediocritat que potser no s’han adonat que és un fet ofensiu. Una de les millors impressions que ha transmès Artur Mas en les DOC sessions ha estat oferir a les més de 500 persones que, de mitjana, han assistit a les trobades la possibilitat de preguntar. Perquè és això el que molta gent demana. La possibilitat de preguntar. Un cop tenen aquesta opció, potser no en fan ús. Però el fet de tenir-la, és molt valorada.

Protagonisme, possibilitat de preguntar, d’intervenir. Demandes de la gent que requereixen valentia dels polítics. En Mas ho ha fet i ha tingut molt èxit. Montilla s’ha quedat en la còpia i en el control del que li preguntaran i el fracàs ha estat enorme.

En la darrera sessió Artur Mas ens advertia que de cara a les properes eleccions al Parlament alguns ens diran que s’ha d’escollir entre les dretes i les esquerres. Altres ens diran que s’ha d’escollir entre si ets més catalanista o menys. I ens suggeria que l’única cosa que caldrà escollir en les properes eleccions és entre el passat i el futur.

El passat vol dir la suma dels perdedors. Vol dir sacrificar el projecte per ocupar el govern. Vol dir escriure-li a la gent que convides el que vols que et pregunti. Haurem d’escollir entre el passat i el futur i no seran només paraules. Els candidats arribaran a les eleccions amb feina feta. Montilla amb les comissions d’investigació, l’Artur amb les DOC session. Montilla amb la crisi i la desafecció, Mas amb la innovació, la valentia i la nova manera de fer que demana la gent. Montilla ofereix el tripartit, Mas un projecte de futur pel país. Haurem d’escollir entre el passat i el futur, entre el fang i les DOC session.

(Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral·lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen.  Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem  d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il·lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.

No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

Tot i que quan el poeta parlava de la necessitat de “salvar-nos els mots” es referia a una altra qüestió, crec que és bo que des de la política, de tant en tant, procurem “retornar-nos el nom de cada cosa”. Perquè si les normes son importants per una democràcia de qualitat, també ho és el llenguatge.

El Decret que ha imposat el govern tripartit per col·locar a dit el senyor Enric Marín com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és criticable per diversos motius: Primer, perquè respon a la voluntat de posar a algú amb carnet d’un determinat partit al capdavant dels mitjans públics de la Generalitat. Segon, perquè aquesta voluntat, que respon a la idea de “posar-hi un dels nostres” enlloc de posar-hi als millors, pot amagar la voluntat d’exercir-ne un cert control i no la direcció més eficient i plural. I tercer, perquè s’han fet trampes al Parlament de Catalunya.

Els fets son prou coneguts, per tant, prefereixo córrer el risc de donar pocs detalls d’un relat que és per sucar-hi pa, que córrer el risc d’avorrir-los amb una història ja explicada diverses vegades. Com en totes les bones històries d’intriga, crec que hi ha tres moments clau: Plantejament; el senyor Sàez decideix fer un canvi a la seva vida i dimiteix, per sorpresa i sense donar explicacions, de President de la CCMA. Nus;  pels equilibris de poder existents entre el tripartit, Esquerra exigeix que es nomeni immediatament un altre membre al Consell de govern de la CCMA per nomenar-lo president. El candidat ha de ser d’Esquerra. I desenllaç; el govern fa un decret que li permet saltar-se la llei que requereix que els 2/3 del Parlament de Catalunya avalin les persones que dirigeixen els mitjans públics de la Generalitat. És a dir, la història acaba amb que el Govern fa un decret per saltar-se el consens.

Dos terços és una majoria molt àmplia, per arribar-hi és necessari que diferents partits es posin d’acord. Aquesta mesura només la compleixen aquelles lleis o nomenaments que, per la seva importància o especificitat, requereixen una amplia entesa. L’elecció del president de la corporació és un d’aquests casos. I que s’hagi canviat la llei per modificar la majoria necessària i així imposar una persona a dit ha generat molt rebombori. L’estrella del debat el dia de l’elecció va ser el consens.

El tripartit, Montilla, va fer el decret de la Corporació abans que el debat arribés al Parlament. Quan el dia del Ple vam demanar als diputats i diputades del tripartit en quines accions basaven les seves acusacions de “bloqueig” per part de CiU a l’hora de substituir el dimitit Sàez van respondre “en una clara voluntat manifesta”. És a dir, cap acció de bloqueig. Llavors, per què el decret? Per què temien que no hi pogués haver acord amb la figura del senyor Marín?

Que el Col·legi de periodistes i CiU demanessin la dimissió del senyor Marín quan feia de secretari de comunicació del govern tripartit perquè durant l’enfonsament del Carmel va protagonitzar el que s’anomena “apagada informativa” prohibint als periodistes acostar-se a la zona per informar, podia fer pensar que no era el candidat més ben situat per comptar amb el nostre suport. Discrepar no vol dir tenir ganes de bloquejar res, igual que consens no vol dir fer empassar als altres la teva voluntat.

L’ambient al Parlament de Catalunya és una mica estrany. El govern no para de donar mostres d’agonia, el president no para de donar mostres de debilitat i manca de lideratge i les enquestes no paren de donar dades que, bàsicament, diuen que “això no va ni amb rodes” segons l’opinió de la gent. Polítics i periodistes compartim els dies de ple immersos en una atmosfera que es resumeix en dues frases: “a veure quan s’acaba aquesta legislatura” i acte seguit “segur que aguantaran fins al final”.

Aquesta situació ha provocat el que des de CiU algú ha anomenat Tripartit Express. Que consisteix en presentar ara, per la via d’urgència, totes les lleis que la manca d’ordre no els ha permès impulsar durant aquests 7 anys. No importa la qualitat de la llei, importa que n’hi hagi. La del cinema, per exemple. No importa que la llei compleixi l’objectiu que justifica fer-la, importa que n’hi hagi. La de consultes, per exemple. En aquest escenari, demanar consens seria d’il·lusos, encara que és del tot recomanable.

El parlamentarisme, una de les expressions de la democràcia, requereix consensos. Té unes línies vermelles que no s’haurien de travessar mai. I això, ara, està en perill. És un insult al Parlament de Catalunya donar un sol dia de compareixences per fer la llei de vegueries. I és un insult a la democràcia no fer compareixences per la llei de successions o la llei de sindicatura. Ja no pot participar la gent? Això és el que volem?

Un altre exemple d’aquesta perillosa manera de fer és la insinuació que ha fet el govern de com pensa resoldre la situació creada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals arran de la dimissió, per motius personals, del senyor Albert Saez: com que la llei obliga a un acord de 2/3 per garantir el consens de les persones que formen part del consell de govern de la CCMA, en lloc de buscar una persona que generi aquest consens volen imposar un candidat, si fa falta, canviant la llei. I així es va aprimant la democràcia, a veure quan s’acaba aquesta legislatura.