Bloc d'en Jordi Cuminal

“El meu compromís personal és que el pròxim govern serà el govern de la millor gent d’aquest país, de la gent més preparada, més entusiasta, més sòlida, que tingui realment alguna cosa a aportar”. (Artur Mas)

Situar al capdavant els més capacitats per obtenir els millors resultats possibles és el que sembla més lògic en qualsevol empresa, organització o equip esportiu. No obstant, és encara un repte pendent de la majoria de les nostres institucions i un element necessari per a la regeneració de la política.

(més…)

A voltes amb la realitat d’aquests dies en què passo poc temps a Barcelona per motius professionals he estat pensant i fixant-me una mica més detingudament en el que realment transcendeix de l’actualitat política i social del dia a dia de Catalunya fora d’ella.
Les conclusions són senzilles: tinc la sensació que el debat polític, encès i intens, quan un ho viu des de dins, fora no té la menor transcendència. Estem en temps electorals i la intensitat és frenètica en la política catalana. Els discursos, l’actualitat, les propostes i els debats. De tot això … res transcendeix. I no ho oblidem, la política és, o hauria de ser, un reflexe de la societat.
(més…)

Aquesta carta oberta la vaig fer al cap de pocs dies de saber la decisió de la fins aleshores regidora de Ciutat Vella de Barcelona, Itziar Gonzàlez. Quan la seva dimissió es feia irrevocable.

Un parèntesi. Qualsevol persona que renunciï a un càrrec, és motiu d’una reflexió a tots els que ens dediquem a ser i a fer política. Una dimissió, sigui del partit que sigui, ens ha de fer pensar que alguna cosa no estem fent prou bé. Que alguna cosa del sistema democràtic no acaba de funcionar.  Que potser sí que les prioritats partidistes passen per davant de la prioritat de governar per tothom. Que la mirada sectària guanya a la mirada global. Que la voluntat d’engrossir amb els millors és soterrada pels “nostres”. Que el càrrec polític aclapara el càrrec públic.

(més…)

En unes recents jornades sobre nova consciència, política i lideratge, el professor d’Esade i conferenciant d’èxit, Alex Rovira advertia sobre els perills de la mala política i la necessitat d’afrontar canvis reals si no es vol provocar un trencament absolut i una distància irrecuperable entre ciutadania i política.

La política, malauradament, avui és percebuda de manera majoritària, tal i com deia Rovira, com la imatge de la des-humanització, i se li associen visions tant dolentes com la manca d’ètica, de consciència, d’alteritat, de coratge i de sensacions. Dit amb altres paraules, la política és percebuda com el reflex del que és la manca de qualitat humana.

(més…)

En aquest país nostre hi ha molts grups i grupets que, sota una vessant generacional, debaten sobre el futur de Catalunya i es plantegen fer passos endavant per començar a assumir responsabilitats en diferents àmbits de la societat: partits polítics, societat civil esportiva, cultural, empresarial, etc.

Conec força gent que participa d’aquests grups i comparteixo amb ells la necessitat que té el país de renovar algunes estructures i alguns discursos i objectius. El que hem viscut aquests dies amb el pacte de finançament del tripartit n’és el més clar exemple.

En aquest sentit crec que la política ha fet molt més els deures que altres espais socials. Indiscutiblement s’ha renovat més. Sort que hi ha honroses excepcions com ara el Futbol Club Barcelona, entre d’altres.

L’existència d’aquests grups és molt positiva i estimulant però hi trobo dues mancances. Una, no hi ha un lideratge o objectiu compartit que els obligui a interrelacionar-se i a treballar coordinadament i dues, costa que aquest discurs aflori a l’opinió pública. De per què això passa en tinc la meva pròpia idea, però ja en parlaré en un altre moment.

Un cop això identificat la pregunta pertinent que un s’ha de fer és molt clara: “hi puc fer alguna cosa per contribuir-hi?”. Bé, humilment crec que la meva condició de Diputat al Parlament de Catalunya juntament amb la de secretari de comunicació de Convergència, i més a nivell municipal de tinent d’alcalde, poden donar més visibilitat a aquest bloc que al d’alguna altra persona, més anònima, però que segur que té coses molt més interessants per explicar que jo. Per això em llenço i per això aquest nom.

Abancalar significa preparar un terreny erm per a conrear-lo tot subdividint-lo en bancals. Un bancal és un tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges. Aquesta és la voluntat d’aquest bloc. Jo hi tindré el meu espai, però n’hi ha d’altres oberts a gent de la meva generació que tingui ganes de dir coses. Des d’una òptica catalanista, però no necessàriament de partit, m’agradaria compartir aquest espai per parlar del país, de política, de cultura, d’economia, de lideratge, d’energia i sostenibilitat, d’educació, de valors i com no, del barça. El temps dirà si la iniciativa fructifica, de moment el terreny està preparat.

Fotografia: cronicasterrestres.blogspot.com

Ahir vaig anar a la tertúlia radiofònica a Onda Cero. Sabia que parlaríem d’actualitat. Per això, just abans d’entrar vaig escriure al meu twitter “tinc ganes de tornar a parlar de política i no de segons què”.

La conductora del programa ho va enfocar molt bé: si calia o no modificar la llei veient la pressió social  que havia generat la no entrada de Fèlix Millet a la presó, el conflicte entre jutges i fiscals, la credibilitat i la confiança en les institucions. És a dir, podíem parlar de política.

Però un dels tertulians era el senyor Ferran, del PSC. No va fer cap referència a cap del temes plantejats, al cap de dos segons parlava de la Fundació Trias Fargas. Jo li vaig dir que considerava la seva actitud poc responsable i màxim exponent de la mediocritat que ha portat el nostre país a la decadència actual. Que des de la política hem d’oferir alguna cosa més a la societat.

El senyor Ferran va tenir el detall de reconèixer que els convenis entre fundacions són legals, però llavors em va parlar d’ètica i moral. I jo li vaig parlar de l’any 1997. L’any 97 jo tenia 20 anys i no estava en política. Ell sí. I aquell any estava a la porta de Can Brians acompanyant un dirigent del partit socialista a la presó per finançament il·legal del seu partit. Per tant, de segons què, lliçons, les justes.

No era una acusació personal. Però no ho va entendre. Ja que va reaccionar interrompent-me, i citant coses de fa molts anys enrere tot apujant el to. És una acusació a una manera de fer que no m’agrada i considero prima i injusta. L’altre dia, xerrant amb un destacat militant socialista de l’Hospitalet amb qui tinc una molt bona relació de fa anys, li deia que el senyor Ferran per mi representa la pitjor cara de la política: no li recordo cap proposta positiva. Sempre a la contra, sempre atacant, considerant que el que no pensa com ell ha de ser arrencat.

Reivindico que la justícia actuï i de pressa. Que els partits assumim que a qualsevol lloc hi pot haver algú que obri malament i que, en aquests casos, el que cal és prendre mesures. Però, sobretot, reivindico un esforç per ser responsables en la manera de fer, perquè la no política, que per mi representa el senyor Ferran, condueix la societat a l’abisme. I els que creiem que la política val la pena i que el país val la pena tenim dret a intentar fer-ho millor.

Fa 12 anys jo en tenia 20 i no estava en política, vostè fent política era a la porta d’una presó. Deixi demostrar a una nova generació, de tots els partits, que ara arriba, que hi ha projectes i il·lusió per fer les coses millors.

Vull agrair la oportunitat que em dona en Jordi Cuminal de compartir el seu bloc per fer arribar les meves reflexions. És remarcable que persones com ell que estan a l’inici de la seva carrera política tinguin tant clar que la col·laboració amb d’altres enforteix els projectes col·lectius. Una de les virtuts del lideratge és tenir prou confiança en un mateix com per permetre contrastar-se constantment amb les idees dels altres. És obvi que en Jordi té aquesta virtut.

La pèssima experiència que suposaren règims totalitaris com el nazisme i el comunisme, i el pensament majoritari d’ideologia liberal i socialdemòcrata de la segona meitat del S.XX han centrat tota la reflexió sobre drets i deures en l’individu, obviant majoritàriament la reflexió sobre els drets col·lectius. La Declaració dels Drets Humans, de la que fa poc es celebrà el seixantè aniversari, es fruit gairebé en la seva totalitat d’aquesta preocupació pels drets individuals.

(més…)