Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat el 5 d’agost al diari ABC)

Són històricament coneguts els complexes del Partit dels socialistes de Catalunya a l’hora de fer servir les seves sigles. Com que saben que la dependència de partits espanyols a Catalunya és un mal negoci electoral han intentat, constantment, amagar les sigles del PSOE que segueixen les del PSC.

Tot i que l’historial de falles al país del socialisme català és inacabable qui més llum ha posat, recentment, sobre aquest tema ha estat el conseller d’economia i finances de la Generalitat, el senyor Antoni Castells.  Ho ha dit ben clar “quan s’ha d’escollir entre la defensa dels interessos de Catalunya i els del PSOE, el PSC sempre escull el PSOE”. Més clar, l’aigua. Dit aquesta setmana pel número 2 de la passada llista electoral del senyor Montilla.

Per dissimular aquest fet, el PSC ha anat signant campanyes, eslògans, congressos, etc., amb la marca “socialistes”, que fa de progre i t’estalvia la cosa territorial. Però el socialisme s’està ensorrant a Europa. La manca de projecte és absoluta i el concepte és perdedor de totes, totes.

Cal amagar que són el PSOE, socialistes és perdedor. No passa res, ho han arreglat ràpid: sociates!. Aquesta és la seva nova proposta. Han decidit obviar que és un concepte absolutament negatiu adduint que és de la manera que molta gent els coneix i l’han assumit com a propi. Genial. En un dels pitjors moments que viu la política des de la recuperació democràtica un partit decideix prescindir de la ideologia i dels valors i optar per un nom que fa modern i que, tot i que és despectiu, és com els coneix la gent. És com si una organització de persones negres decidís dir-se “negrates” o una associació de sud-americans decidís dir-se “sudaques”. S’ha treballat molt, i molt caldrà seguir treballant perquè el llenguatge ofensiu deixi de considerar-se normalitzat entre la nostra societat. Més enllà del màrqueting electoral, que no és el que vull valorar en aquest article, em sembla un error polític. Perquè la política necessita repensar-se, i apropar-se a la gent; fer-se més senzilla i modernitzar-se. Però sempre mirant de contribuir a fer una societat millor. Assumir un concepte del llenguatge despectiu com a propi, com a tret distintiu, no va en aquesta línia.

Ajudar a construir una societat millor vol dir, entre d’altres coses, intentar que els mots “negrata”, “sudaca”, “drogata” o “marica” no formin part del llenguatge assumit per tots com a normal. I la política ho ha de fer. Però deu ser complicat tenir credibilitat si ho intentes fer identificant-te com a  “sociata”.

Després de l’entrevista de dilluns passat que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, s’han aixecat veus, al meu entendre perilloses, en contra el to, l’actitud i la manera de fer de la periodista.

Joan Ferran, que malda per arrencar la “crosta nacionalista(?)” de TV3, Josep M. Balcells, Carme Figueras, Antonio Franco, etc., han tret l’artilleria verbal per criticar la periodista i defensar, defensar?, al President. Un president que té un clar problema amb la llibertat de premsa.

No és la primera vegada que passa una cosa així. Com a candidat, el senyor Montilla va deixar plantat Xavier Sala Martín durant una entrevista per La Vanguardia, això sí, després de dir-li de tot i abans d’ordenar que res de l’incident sortit publicat. Durant els governs tripartits hem pogut conèixer l’existència de 2 informes sobre mitjans de comunicació i sobre periodistes, qualificant-los de bons i dolents. S’haurien pogut atrevir a dir afectes i desafectes, no?

El quart episodi, almenys que coneguem, és aquesta entrevista. Crec molt injust que des del PSC es sotmeti a la directora de TVC, una reconeguda professional, a aquesta pressió. Si volem uns mitjans públics de qualitat no podem permetre un linxament per part del govern cada vegada que els son incòmodes. Per això ho hem denunciat públicament.

És sorprenent que això passi al segle XXI, però acabaré aquest post recordant què és la llibertat de premsa: és la llibertat o la immunitat dels mitjans de comunicació per a publicar o disseminar informació, ja sigui mitjançant la impressió o emissió o publicació electrònica, sense cap tipus de control governamental o censura. La llibertat de premsa és indispensable per als drets individuals, una societat lliure i el govern democràtic.

I a la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix que estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres. Que tinguem sort.