Bloc d'en Jordi Cuminal

(Article publicat al diari ABC el 6 d’octubre de 2010)

Continuant en la línia de no seguir els criteris d’austeritat que la situació econòmica exigeix, aquesta setmana hem presenciat com el senyor Montilla signava el decret de dissolució del Parlament de Catalunya, defensava el tripartit dient que no ha estat “un guirigall” i es feia entrevistar a la televisió pública catalana en horari de màxima audiència, alterant la programació, modificant les condicions pactades amb la resta de candidats, el lloc de l’entrevista i el format del programa.

Amb la voluntat de no fugir del compromís que hem adquirit de fer una campanya neta, positiva i propositiva és gairebé una obligació democràtica fer, des de l’oposició, una valoració del que han estat els darrers quatre anys del tripartit Montilla. I lluny de la propaganda institucional que s’ha fet per mirar de donar detalls i més detalls del, segons ells,“compliment del pla de govern” em centraré en una escala decimal, de dades macro, que em permet reflectir el fracàs que ha estat aquesta legislatura del tripartit, una conclusió que reforcen totes les enquestes. N’anomenem els números de Montilla.

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent catalana que, actualment, viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

Tancament d’empreses, empobriment de la gent, fracàs escolar, atur juvenil. Amb aquests resultats no és gens d’estranyar que més del 50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys.

És evident que no tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. És complicada. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha posat traves i ha pres males decisions. Mireu si no la segona part del top ten dels números de Montilla:

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons i 100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ara que ve campanya potser alguns es voldran entretenir a discutir dades puntuals. O fer campanyes d’obra de govern casa per casa gastant-se un dineral. Jo he aportat algunes dades, la majoria font de la Generalitat, que ens poden estalviar aquest tedi. He procurat fer una fotografia d’on som i m’ha sortit la radiografia d’un fracàs.

(Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral·lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen.  Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem  d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il·lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.

No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

(Article publicat al Diari abc el 12 de maig de 2010)

Ha estat durant la presidència espanyola de la Unió Europea que Europa ha humiliat Zapatero imposant-li una retallada de 5000 milions d’euros de dèficit com a recepta econòmica. Aquesta retallada afectarà Catalunya, ja que se sumarà al baix nivell d’execució de les inversions que ha de fer l’estat al nostre país i que no fa, sobretot en  carreteres i ferrocarrils.

Veient aquesta situació el govern tripartit de Montilla ha intentat reaccionar però, com sempre, tard i malament. Sempre a remolc, ara anuncien un nou pla d’austeritat. Dic nou perquè l’any passat ja en van prometre un que, per cert, ha estat incomplert absolutament.

Per ser una mica rigorosos amb el llenguatge, el tripartit hauria de parlar d’un pla de moderació de la despesa, o un pla de més control de la despesa o, tant és, el que està clar és que no poden parlar d’austeritat. Són tan alts els volums de dispendi del diner públic que, per més que es freni, costarà molt acostar-se a alguna cosa que es pugui dir austeritat. Algunes dades: La Generalitat en set anys ha passat de 147.000 treballadors a 226.000. Més Mossos, més metges i més mestres, sí, però no 86.000, segur. L’augment dels càrrecs de confiança és espectacular, el nombre d’informes encarregats i el volum econòmic d’aquests informes esperpèntic, la desviació pressupostària sobretot de l’obra pública d’un altre món i, fins ara, s’han dedicat a augmentar salaris i a remodelar edificis governamentals.

Patim un govern que creu que els problemes se solucionen fent plans quan el que cal és executar-los. No cal que cada any ho anunciïn, el que cal és que algun dia ho practiquin. El president Montilla demana un cop de mà a tothom quan és ell qui té més marge per actuar. Com? Retallant alts càrrecs i assessors d’una manera immediata.

Montilla no té crèdit. Les mesures d’austeritat anunciades l’any passat pel Tripartit no s’han aplicat, han quedat en res. Aquest fet li dóna molt poca credibilitat al govern davant d’aquest nou anunci. Que l’Agència Catalana de Cooperació hagi passat de 49 treballadors a 122 en 4 anys li dóna molt poca credibilitat al govern quan parla d’austeritat. Que GISA hagi passat de 175 treballadors al 2006 a 244 el 2010 fa molt poc creïble que Montilla digui que s’estreny el cinturó. Que la línia 9 del metro que l’any 2004 estava pressupostada en 3.400 milions d’euros actualment tingui un cost de 7000 milions d’euros és una vergonya. Ras i curt: l’administració de la Generalitat que ha creat el Tripartit és tan sobredimensionada i insostenible i la despesa corrent tan desbocada que crec, sincerament, que quan algú del Tripartit parla d’austeritat és, senzillament, mentida.

Tot i que quan el poeta parlava de la necessitat de “salvar-nos els mots” es referia a una altra qüestió, crec que és bo que des de la política, de tant en tant, procurem “retornar-nos el nom de cada cosa”. Perquè si les normes son importants per una democràcia de qualitat, també ho és el llenguatge.

El Decret que ha imposat el govern tripartit per col·locar a dit el senyor Enric Marín com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és criticable per diversos motius: Primer, perquè respon a la voluntat de posar a algú amb carnet d’un determinat partit al capdavant dels mitjans públics de la Generalitat. Segon, perquè aquesta voluntat, que respon a la idea de “posar-hi un dels nostres” enlloc de posar-hi als millors, pot amagar la voluntat d’exercir-ne un cert control i no la direcció més eficient i plural. I tercer, perquè s’han fet trampes al Parlament de Catalunya.

Els fets son prou coneguts, per tant, prefereixo córrer el risc de donar pocs detalls d’un relat que és per sucar-hi pa, que córrer el risc d’avorrir-los amb una història ja explicada diverses vegades. Com en totes les bones històries d’intriga, crec que hi ha tres moments clau: Plantejament; el senyor Sàez decideix fer un canvi a la seva vida i dimiteix, per sorpresa i sense donar explicacions, de President de la CCMA. Nus;  pels equilibris de poder existents entre el tripartit, Esquerra exigeix que es nomeni immediatament un altre membre al Consell de govern de la CCMA per nomenar-lo president. El candidat ha de ser d’Esquerra. I desenllaç; el govern fa un decret que li permet saltar-se la llei que requereix que els 2/3 del Parlament de Catalunya avalin les persones que dirigeixen els mitjans públics de la Generalitat. És a dir, la història acaba amb que el Govern fa un decret per saltar-se el consens.

Dos terços és una majoria molt àmplia, per arribar-hi és necessari que diferents partits es posin d’acord. Aquesta mesura només la compleixen aquelles lleis o nomenaments que, per la seva importància o especificitat, requereixen una amplia entesa. L’elecció del president de la corporació és un d’aquests casos. I que s’hagi canviat la llei per modificar la majoria necessària i així imposar una persona a dit ha generat molt rebombori. L’estrella del debat el dia de l’elecció va ser el consens.

El tripartit, Montilla, va fer el decret de la Corporació abans que el debat arribés al Parlament. Quan el dia del Ple vam demanar als diputats i diputades del tripartit en quines accions basaven les seves acusacions de “bloqueig” per part de CiU a l’hora de substituir el dimitit Sàez van respondre “en una clara voluntat manifesta”. És a dir, cap acció de bloqueig. Llavors, per què el decret? Per què temien que no hi pogués haver acord amb la figura del senyor Marín?

Que el Col·legi de periodistes i CiU demanessin la dimissió del senyor Marín quan feia de secretari de comunicació del govern tripartit perquè durant l’enfonsament del Carmel va protagonitzar el que s’anomena “apagada informativa” prohibint als periodistes acostar-se a la zona per informar, podia fer pensar que no era el candidat més ben situat per comptar amb el nostre suport. Discrepar no vol dir tenir ganes de bloquejar res, igual que consens no vol dir fer empassar als altres la teva voluntat.

(article publicat a ABC el 31 de març)

Les expectatives que va aixecar l’anunci del senyor Montilla quan va anunciar noves persones per impulsar un nou estil no han durat ni 24 hores. Va dir que volia fer una campanya constructiva i de proposta i no basada en la destrucció de l’adversari i, acte seguit, ha impulsat un decret per imposar el control polític als mitjans públics de Catalunya.

Davant d’aquest anunci de canvi de rumb, tres obvietats: primera, els socialistes van a remolc de CiU i no han tingut més remei que adaptar-se al bon to que, amb canvi de logotip inclòs, els nacionalistes fa temps que demanem per la política catalana. Segona, si el canvi d’estil de Montilla consisteix en centrar-se en fer propostes i mirar de construir en lloc d’intentar destruir a l’adversari vol dir que, fins ara, el seu estil era el de destruir. I, tercera, que encara que la mona es vesteixi de seda…

El que ha passat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és bastant gros. Encara no sabem per què ha dimitit el senyor Saez al segon any d’una presidència prevista per 6. No sabem per què la presidència ha de recaure en la persona proposada per Esquerra si dels 12 membres del Consell de govern encara en queden 11, aquests sí escollits pels 2/3 del Parlament de Catalunya, i el reglament de la Corporació regula el que passa en cas de cessament de la presidència. I, finalment, encara no sabem per què el Govern tripartit ha modificat la llei donant per fet que seria impossible trobar una altra persona de consens per substituir el senyor Saez, ja que ningú del tripartit s’ha dirigit a Convergència i Unió.

No és bo pel país un mal govern. No és bo per la política el sectarisme. I no és bo per la democràcia la mala pràctica parlamentària. I el tripartit ens ofereix les tres tasses: és un mal govern, sectari que està aprimant la democràcia fent ús de males pràctiques parlamentàries. Ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè la persona que proposen per presidir la CCMA, el sr. Marín, va ser el secretari de comunicació del Govern que l’any 2005 va intentar censurar l’entrada dels periodistes al Barri del Carmel duran l’esfondrament. Ho puc afirmar perquè han modificat la llei per imposar-lo i no per buscar una persona de consens. Ho puc afirmar perquè en els darrers mesos el tripartit ha impulsat nombroses lleis per la via d’urgència, una via parlamentària reservada per casos excepcionals que escurça el debat i la participació. Ho puc afirmar perquè per la Llei de vegueries, llei clau per l’ordenació del territori, es va destinar un sol dia de compareixences i perquè per la llei del Síndic o de successions, ni tan sols n’hi ha hagut.

Davant aquesta situació, des de CiU farem dues coses: Primera, demanar al senyor Montilla que rectifiqui, si no ho fa, utilitzarem tots els mecanismes parlamentaris que tenim a les nostres mans per evitar aquesta voluntat de control polític dels mitjans públics de Catalunya i segona, deixar clar, una vegada més, que nosaltres no caurem en aquesta actitud. Perquè és dolenta pel país, per la política i per la democràcia. I perquè nosaltres no som així. La diferència existeix.

De la mateixa manera que per gaudir de la poesia cal haver llegit molt i per poder córrer una marató calen moltes hores d’entrenament, no es pot pretendre liderar un gran projecte sense haver demostrat capacitat de lideratge de les petites coses.

El trist final d’etapa de l’actual govern tripartit és la clara constatació de que assumir el poder no és garantia de tenir capacitat de lideratge per gestionar un projecte col·lectiu. La incapacitat de liderar les petites coses del dia a dia és la principal causa de la manca de credibilitat del govern i dels partits que li donen suport. Incapacitat que porta a culpar als mitjans de la incorrecte comunicació de l’obra de govern, enlloc d’analitzar les pròpies responsabilitats. (més…)

Article publicat al diari ABC el dia 10 de març de 2010

Perdonin que comenci per algunes obvietats. Primera, sempre que hi ha un comportament meteorològic extraordinari ve en mal moment perquè no estem prou preparats per fer-li front. Si ho estiguéssim ja no seria un fet extraordinari, seria habitual. Segona, que plogui, nevi o faci sol no és culpa dels polítics ni dels meteoròlegs. Tampoc ho és que no plogui quan fa falta. Tercera, quan les previsions et diuen que hauràs de fer front a un fet extraordinari la teva obsessió ha de ser tenir sota control tot el que fas habitualment, per no haver-te’n de preocupar i dedicar-te plenament a gestionar els imprevistos. Quarta, si hi ha un pla de com actuar en una situació extraordinària, fes-li cas.

Si totes les previsions ens avisaven que hi hauria un temps complicat, argument que fins i tot algú des del govern ha fet servir per retreure a la gent que igualment anés dilluns a treballar, no és normal que la persona  que el pla Neu Cat (manual de procediment en situacions extraordinàries causades per la neu) defineix com a màxim responsable de la coordinació de l’acció de l’administració, el Conseller d’Interior, marxi de viatge a Mallorca.

Si tot el cap de setmana s’adverteix a la població que el dilluns hi pot haver problemes de circulació a causa del mal temps, no és normal que la persona que dirigeix una part de l’operatiu quedi atrapada enmig del caos de circulació, com la resta de ciutadans que van a treballar a l’hora habitual, i no pugui ni dirigir el que cal fer ni ser present als mitjans de comunicació de masses per donar informació clara i transmetre tranquil·litat.

No pot ser que no es parli amb els Ajuntaments que van haver d’atendre per sorpresa centenars de persones que necessitaven menjar i un lloc per dormir i, l’endemà, una alternativa de transport per tornar a casa seva. Perquè quan tot això passa el problema no és només la neu, és l’actitud del govern.

En contraposició a aquesta manera de fer les coses ha destacat l’actitud de l’Artur Mas. No és fàcil el seu paper. Perquè l’oposició ha de fer la seva funció i, en aquest cas, hi ha motius suficients per carregar fort davant de tanta incompetència. Però Mas té clar que l’última cosa que la gent espera de la política és que ara els polítics es llencin els plats pel cap. Ha dit que és evident que moltes coses no han funcionat bé i que caldrà resoldre-les perquè no tornin a passat, però que ningú busqui els de CiU organitzant un pim pam pum mentre la gent ho passa malament.

Aquesta reacció positiva d’Artur Mas em permet acabar de la mateixa manera que he començat, amb una obvietat: no tots els polítics son igual.

Avui m’he estrenat a la tribuna d’opinió del diari ABC. Estic content per l’oportunitat que m’han donat i perquè no hi ha hagut cap problema perquè m’hi expressi en català. No sé si he estat l’únic. No sé si he estat el primer. En tot cas, segur que he estat dels primers en fer-ho, només cal continuar.

He pensat que al ser la primera vegada valia la pena donar un toc personal al text. Demostrar que no em fa res que em coneguin més enllà del que vull opinar políticament. Potser un xic arriscat. Ja ho veurem. Us deixo amb l’article.

Fa una bona colla d’anys, no recordo ben bé quants, vaig anar a pescar amb el meu oncle Joan i una colla d’amics seus. Jo era el més petit. Ens vam llevar d’hora i, sense esmorzar, vam pujar a la barca i ens vam dirigir mar endins. L’aire fresc a la cara, les esquitxades de les onades al topar amb l’embarcació i la sensació de velocitat em van agradar molt. Al cap d’una estona, mentre els homes començaven a muntar les canyes, l’embarcació es va aturar. Ja no hi havia rumb, ens movíem a mercè de les onades i, passats uns minuts, em vaig marejar. Molt. Els ho vaig dir, i ells van riure. Quan ja estava molt afectat els vaig dir “quan marxarem?” i la resposta, entre riures de nou, va ser “quan s’acabin els cucs, noi!”.

Ningú em mirava, consideraven normal el meu malestar. Quan tot de gavines envoltaven la barca, algú va adonar-se que els cucs eren a l’aigua. S’havien acabat els cucs, nois!… Quan ho recordem ara riem però en aquell moment ningú va riure gaire. Sense cucs no es podia pescar, per tant, algú va agafar el timó, va engegar de nou el motor i va portar la barca cap al port. L’aire i l’aigua a la cara i tornar-nos a moure en una sola direcció van ser el millor remei per al meu mareig. Després d’aquesta anècdota, suposo que no descobreixo res si dic que anar a pescar no és un pla que m’entusiasmi. (més…)